Avui migdia he fet uns comentaris davant tres coneguts sobre el meu convenciment de la negativitat, la bestiesa, la venjança gens ni mica encoberta que representa per mi la pena de mort. Ben poc després he sabut amb claredat meridiana que en aquell moment i amb les declaracions que feia, nedava a contracorrent a les totes; els altres tres, tots tres, estaven ben d'acord amb l'aplicació de la pena capital. I, faristol de mi, he continuat argumentant el demostrat fracàs de l'exemplaritat, que el pretès efecte coercitiu, alliçonador, de les execucions se'l podien posar allà on millor els cabés perquè la història, el viure dia a dia, ens demostra que és inexistent, sols es tracta d'una excusa per vessar més sang, situant-se d'aquesta manera al mateix nivell moral del criminal. Que la vida és el bé més inviolable, fins i tot la d'un assassí.
Està estadísticament demostrat que la pena de mort no incideix gens ni mica en l'índex de crims violents d'un país. Tothom que comet un crim està convençut que és el més llest del món i que no l'hi trobaran de cap de les maneres... O com passa moltes vegades, la seva capacitat de raciocini està tan desmillorada, tan limitada, que s'haurà de veure i considerar si saben exactament la dimensió del que fan quan cometen el greu delicte.
I com sempre m'han fotut pels morros allò tan aigualit de: "saps si el mort, la víctima, fos un fill teu, ben segur el teu cantet no seria el mateix". I has de replicar-los per enèsima vegada que una cosa és el que pogués sentir i fer jo com a individu davant un crim d'aquesta envergadura i una altra ben diferent allò que jo pens que la societat, la llei de la societat, les normes per a la convivència harmònica de la societat, poden arribar a consentir, a cometre en nom de totes i cada una de les persones d'una col·lectivitat. Són unes altres cinc-centes. Res. No aclarírem res.
El tema havia sortit a rotllo a causa de l'execució per injecció letal d'una desgraciada anomenada Teresa Lewis, 41 anys, set d'ells ja morint en vida en l'anomenat corredor de la mort d'una presó de l'estat ianqui de Virgínia, el correccional de Greensville. Havia estat condemnada a mort perquè sembla que quedà demostrat que la malanada comanà al seu amant i a un altre que també nedava dins el brut que matassin el seu marit i el seu fill, a fi i efectes de cobrar l'assegurança de vida i després repartir-se els diners. Ho feren i els glapiren de seguida, l'endemà com si diguéssim, que bones són les companyies d'assegurances de per allà. I la Policia que no és "tonta", alerta, no li furtem mèrits, aquí hi ha llosques: hi han fumat.
La cosa és que ella, la Teresa, quedà demostrat que no disparà cap tir, però sí, al parer del jutge, que havia ordit l'assassinat. Quedà provat també al judici que ella tenia un coeficient intel·lectual de 72 (el límit legal allà són 70 -a tot el món civilitzat entre els 70 i els 79 són considerats individus d'intel·ligència límit, o sigui, vorejant la deficiència; el normal és 100) i d'una personalitat molt sensible a influències externes. Als altres dos els condemnaren a cadena perpètua. Un d'ells se suïcidà el 2006 poc després d'haver escrit una carta explicant punt per punt com entre ells dos havien manejat, convençut, manipulat la Lewis per dur a terme el crim i repartir-se el botí.
Res de tot això no ha servit perquè els que podien evitar l'execució ho fessin. Potser electoralment no era el moment, no tocava. La Teresa va sopar pollastre fregit i pastís de xocolata. Després la mataren. A les 9 pm en punt.
Matar els deixa bon cos