En una conferència pronunciada a l'Ateneu de Madrid, la primavera del quaranta-sis, Ortega va afirmar que Espanya havia superat la Guerra Civil amb "una salud indecente". L'any següent, el quaranta-set, Max Aub va escriure un article memorable en el qual comentava l'enterrament de Manolete, a Còrdova, envoltat de la parafernàlia de l'època, i el de quatre presos polítics, amb taüts de fusta que degotaven sang pels clivells, afusellats el mateix dia per la Guàrdia Civil als afores de Madrid. La grandesa d'Aub rau en el fet de saber mostrar dues cares diametralment oposades d'una mateixa societat, però que, tanmateix, eren l'expressió d'una derrota compartida. L'any trenta-nou, hi havia guanyadors i vençuts. Una dècada després -que és quan Aub escriu l'article-, tot continuava igual, però els guanyadors havien perdut l'alegria d'ésser-ho. Penso en Ortega i en la salut per a donar i vendre que diagnosticava a Espanya. Si hi anava errat de comptes...! Sortosament no va ésser metge de capçalera, perquè amb l'optimisme que gastava hauria enviat els tuberculosos de l'època a provar-se en un esprint amb Maria Torremadé. Però tornem a la conferència. En parla, Gaziel, en la primera nota del seu dietari, escrit en el període 1946-1953. Ell, Gaziel, no hi afegeix cap comentari de collita pròpia, però recorre, amb to irònic, a Jules Romains quan en diu, de la salut, que és "un équilibre inestable qui n'annonce rien de bon". Aquells anys, Gaziel experimentava la soledat dels condemnats a mort. "Com un home enterrat", el defineix, en una expressió tan encertada com esfereïdora, Jordi Amat, l'autor de la nota preliminar de Meditacions en el desert (La Magrana, 2010). Aleshores, Gaziel residia a Madrid i, tocant a l'aspecte econòmic, no li rutllaven malament les coses. De fet, no havia viscut en l'estretor ni els anys de la guerra ni els posteriors. Però era conscient que se li havia ensorrat tot un món, el de l'esperança. Encara no he acabat de llegir el llibre, però no cal dir que n'hi ha prou amb un cop d'ull per a recomanar-ho. Gaziel és un home amb consciència i, per la seva condició de periodista, un analista veraç del present que li cal viure, sempre que no el traeixi el cor. Quan mira enfora, l'encerta. De fet, l'anàlisi que fa del posicionament d'Anglaterra respecte al franquisme és d'una lucidesa que fa mal. Tanmateix, crida l'atenció la seva desqualificació de la República i la voluntat de reduir la guerra civil a una disputa entre germans. Per lògica aquest raonament l'ha de conduir a una solució força senzilla: on n'hi ha dos que es barallen, fa falta un àrbitre. I, per a Gaziel, l'àrbitre ha d'ésser una "tercera Espanya que refongui la roja i la blanca". Aquesta tercera via també era defensada pel Comte de Motrico i tots aquells que viatjaven a Estoril per a pactar una sortida a la Dictadura amb el Comte de Barcelona. Naturalment, no tenia cap ni centener. Més que una sortida per a Espanya, era una sortida ètica per a una part minoritària de la dreta, la que s'havia vist obligada a prendre partit entre dictadura i democràcia (no entre feixisme i comunisme) i havia optat, amb tants matisos com vulgueu, per la dictadura. Gaziel, un liberal, mai no va donar suport explícit a Franco, però va col·laborar amb els seus. Amb Joan Estelrich, en tasques de propaganda a França; amb Joaquín Arrarás (que va escriure la primera biografia del dictador, amb un capítol titulat La sonrisa de Franco); i amb Eduard Aunós, ministre d'Espanya a Bèlgica, per a qui redactarà informes adreçats al ministre d'Afers Exteriors, Ramón Serrano Suñer. Això era l'any quaranta, coincidint amb l'etapa més sinistra d'Europa. Després es va traslladar a Madrid i va ésser gerent de l'editorial Plus Ultra, lligada empresarialment a l'engranatge del nou poder. Tanmateix sempre va considerar-se exclòs de la follia del moment. I va arribar a la conclusió que vivia en un món sense sentit. El dietari és lúcid, dolorós. Serà una joia a qualsevol biblioteca.
Escriptor
Un Gaziel recuperat