Segurament, els estrategs de Francesc Antich dissenyaren el debat de (des) orientació política d'aquesta setmana segurs que ridiculitzarien el PP i que, almanco, el president no en sortiria pitjor del que hi entrava. El resultat ha estat justament al revés. El PP en surt reforçat i, de passada, també el PSM en surt molt bé. Els dos únics que hi han guanyat qualque cosa. Mentre que Antich demostrà un estrany i perillós estat de (mala) forma.
La intervenció del portaveu conservador, Antoni Pastor, va sorprendre Antich. Va ser molt dur, ben treballat, sense estridències però de contundència molt efectiva. Antich no s'ho devia esperar. És possible que els seus estrategs s'haguessin arribat a creure les fantasies que fan córrer a manera d'auto reforçament psicològic: que el PP està molt tocat per tot allò de Jaume Font, que ara a Bauzá li espera en Rodríguez, etcètera. Qui sap que passarà a mig termini, o tan a curt com la setmana que ve, però ara per ara el que compta és que qui es va equivocar greument va ser Antich i el seu entorn. Va ser l'Antich més fluix de tots els debats d'aquesta naturalesa en els quals ha participat, sigui com a president o com a cap opositor. Fins i tot en aquell tan trist de la tardor de 2003, davant d'un Jaume Matas exultant, un deprimit Antich va estar millor que en el d'aquesta setmana. És molt estrany el que ha passat aquests dies. Els errors que va cometre tant en el discurs inaugural com en el torn del -pròpiament- debat de dimecres, mostren un president que pareix cansat i proper a tirar la tovallola. Pastor el va acorralar a còpia de tirar-li dards enverinats d'una efectivitat brutal: fins a 62 punts del programa de govern signat el 2007 s'han incomplert, va detallar. El president no sabé contestar. El conservador va rematar la jugada amb una oferta de pactes possibles, desitjables i necessaris. Antich pràcticament se'n va riure. Un error descomunal. Antich usà tanta demagògia com Pastor, però sense ni un gram de l'efectivitat de la qual va fer gala el conservador. Tan malament li va sortir tot que ni tan sols la seva bancada reia la majoria de gràcies -un recurs ja prou gastat- que intentava fer.
La intervenció de Biel Barceló, secretari general del PSM i portaveu parlamentari d'aquesta formació, va parèixer en molts moments la de l'únic que defensava la gestió del Govern. Perquè el president gairebé criticà més el PP per com governà -com si això interessàs- que explicà com ens ha governat ell. Barceló va fer un bon discurs, molt efectiu per a la seva parròquia. Es nota que, a la fi, el PSM ha pres la decisió de què vol ser quan sigui gran, després de quasi 15 anys -d'ençà de la decisió d'acceptar la incineradora- de no ser capaç de prendre una decisió lògica i d'anar de rota batuda.
Aquest debat de (des) orientació política general de la comunitat no serveix de res. És ver. Però alerta: ha mostrat quelcom important. Que el PP i el PSM s'han reforçat psicològicament gràcies a la bona feina feta pels seus líders -la satisfacció de les respectives parròquies no es podia dissimular- i, contràriament, que el líder del PSOE està molt tocat. Per ventura és normal, amb tot el que li cau al damunt al pobre home; però que el debat que tenia més fàcil hagi resultat ser el pitjor que ha protagonitzat és, o hauria de ser, molt preocupant per als socialistes.