L'Església Catòlica és una font inesgotable de temes per a un articulista. No voldria que se'm pogués acusar de fixació, i faig promesa de no tornar-hi en un parell de mesos, però la darrera ocurrència del Vaticà és molt mala de passar per alt. A l'Església li ha semblat malament, sembla ser, que el premi Nobel de Medicina hagi estat atorgat a Robert Edwards, un dels dos investigadors que varen desenvolupar la tècnica de fecundació in vitro. Robert Edwards i el desaparegut Patrick Steptoe varen ser els "pares científics" de Louise Brown, la nina britànica que el 1978 va fer que tot el món sabés què era el que llavors es va anomenar un bebè proveta. De llavors ençà, quatre milions de bebès proveta han vist la llum.
Doncs bé: monsenyor Ignacio Carrasco de Paula, director de l'Acadèmia Pontifícia per a la Vida, ha manifestat que l'elecció "genera dubtes" perquè "la seva investigació no ha aconseguit superar la infertilitat sinó esquivar-la". La frase és extraordinària: de qualsevol avanç en la lluita contra el càncer (posem per cas) que no significàs la curació definitiva de la malaltia es podria dir que "no ha aconseguit superar el càncer sinó esquivar-lo", encara que en aquest cas segur que l'Acadèmia Pontifícia no trobaria motius per a la crítica.
Monsenyor Carrasco assenyala, a més, que sense Edwards "no existiria el mercat d'ovòcits, no existirien congeladors plens d'embrions a l'espera de ser transferits a un úter, usats per a la investigació o morir abandonats i oblidats per tots". Aquesta és la línia en què han incidit altres personalitats i entitats lligades a l'Església: la descripció d'una mena d'immens Holocaust en què les víctimes han estat "molts de milions d'embrions", com ha recordat la Federació Internacional d'Associacions Mèdiques Catòliques. Convé recordar què són aquests embrions, si no volem que el tremendisme d'aquestes denúncies ens faci dubtar de si les modernes tècniques de reproducció assistida són culpables de crims esgarrifosos: són uns grumolls microscòpics d'unes poques cèl·lules, que cap ètica laica no podria identificar amb una vida humana. I l'ètica laica, no ho oblidem, és la que ha de regir la vida en comú, mentre que les creences religiosos només han de guiar la vida particular i intransferible de qui les manté.
¿Un altre capítol de la història del dogmatisme religiós posant pals a les rodes de l'avanç científic, com en la vella història de Galileu? ¿Un altre capítol de col·lisió entre el catecisme i les millores en el benestar humà, com en l'escandalosa història de la doctrina sobre els preservatius i la sida? Potser se'm pot acusar de fer crítiques fàcils amb motiu d'unes declaracions més o menys irrellevants, però la posició de l'Església davant la moderna investigació mèdica genera episodis en què la humanitat haurà de tornar a vèncer l'obscurantisme si vol seguir treballant pel noble propòsit d'alleujar el patiment humà: mirau, si no, cap a la batalla que es juga als Estats Units (amb la ciència mèdica i Obama a una banda, i els del Tea Party a l'altra) entorn de la investigació amb cèl·lules mare embrionàries.
Des d'aquest humil racó d'un articulista d'un país petit, va la meva felicitació a Robert Edwards i, si puc afegir una nota de darrera hora, a Mario Vargas Llosa: no hi ha emperons ideològics possibles al reconeixement de qui ha escrit La guerra del fin del mundo, per esmentar una sola de les seves novel·les que em vaig empassar amb la voracitat lectora d'un adolescent fascinat amb una història d'aventures.