Una vegada varen preguntar a Nora Barnacle, l'esposa de James Joyce, que definís el seu marit. La resposta, automàtica, va ser: "És un fanàtic". D'entrada no resulta una definició gaire falaguera. És difícil que un qualificatiu tan extrem i tan negativament connotat desperti cap simpatia en ningú. El fanatisme implica un grau considerable d'obtusitat, de passió flamígera, de devoció exaltada i incondicional. Tal com es pot llegir al diccionari de l'IEC, el fanatisme significa un lliurament absolut i exclusiu a una causa o a una creença, i també un entusiasme excessiu per algú o alguna cosa. Com a mínim, doncs, inquietant.
Tanmateix, és molt probable que la definició de Nora satisfés al mateix Joyce, ja que el seu era un fanatisme exclusivament literari, que no tan sols mai va ser lesiu per a res ni ningú sinó que a més va ser l'origen d'algunes de les fites intel·lectuals i literàries més grandioses de la humanitat del segle XX. De tot plegat se'n pot extreure, potser, una conclusió agosarada, segurament un pèl controvertida: l'única forma positiva o benefactora de fanatisme és la del creador que es consagra, amb totes les forces i disposat a pagar-ho a qualsevol preu, a la confecció d'una obra d'art que aspira a ser total, perfecta i perdurable. Entenc que una tal tesi és actualment compartida per poca gent, i reconec que fins i tot a mi mateix em molesta el tufet anacrònic que desprèn.
La concepció del creador artístic com un fanàtic motivat per una voluntat titànica d'emular Déu i impulsat per una energia i una obsessió inesgotables, d'artesà febril empeltat de portent sobrenatural, resulta avui bastant poc creïble. Fa la impressió de ser una romanalla de l'època romàntica o el deliri d'una megalomania esperpèntica. Vull dir que xoca frontalment amb la sacralització de la immediatesa, de l'evasió fàcil i de l'oci en què se sosté la nostra societat.
No m'agrada sentir els comentaris de molts intel·lectuals i artistes veterans que afirmen que, d'entre els joves d'ara, difícilment en sortiran genis comparables als del passat. No m'agrada perquè em sembla absurd pensar que un Joyce i un Faulkner van dur la novel·la fins al límit, o que les avantguardes de principis del XX i la modernitat clàssica de l'obra de Picasso varen assecar irreparablement la font de la innovació artística, o que un Olivier i un Brando seran per sempre més els millors intèrprets de la història.
A vegades pens, però, si la predicció pessimista d'aquests intel·lectuals i artistes veterans no acabarà sent certa. Conec bastants joves que es dediquen a una o a una altra disciplina artística -actors, pintors, escriptors, cineastes...-, i són una minoria els que es mouen en funció d'aquest fanatisme creatiu. Un amic que forma part d'aquesta minoria em diu que un dels problemes és haver renunciat a la competitivitat: contra els altres, contra Déu i contra un mateix.
Quan m'ho comenta, em ve el cap una anècdota protagonitzada per Laurence Olivier i Oskar Werner, el gran actor austríac. Aprofitant un moment de descans durant el rodatge d'una pel·lícula, Olivier va recitar de memòria el famós monòleg del "to be or not to be" de Hamlet. Immediatament, Werner el va recitar també, en alemany i millor que Olivier. Emprenyat perquè el seu col·lega l'havia superat, Olivier va ordenar que tothom callàs i es va posar a recitar de nou el monòleg, aquesta vegada ell també en alemany. Tots els presents, Werner inclòs, li varen donar l'enhorabona.
¿Sense fanatisme -ambició bestial més disciplina de condemnat a galeres- es pot crear res de veres important? Un cop d'ull a la nòmina dels més extraordinaris creadors del moment -Vargas Llosa i Scorsese, Pacino i Cohen, Barceló i Mira- fa pensar que no.