La tardor del 1810, ara fa dos-cents anys, començà a Mèxic la lluita armada contra l'opressió espanyola. En aquella època, aquest immens país era organitzat com a virregnat amb el nom de Nova Espanya i s'estenia també pel sud-oest dels actuals Estats Units. Per la seva riquesa, cultura i població era la colònia espanyola més important. Amb quasi set milions d'habitants, la meitat de la població de tot l'imperi colonial espanyol, la seva riquesa minera era extraordinària i també tenia una bona producció agrícola i ramadera, com també un intens comerç.
Però malgrat aquest auge territorial i econòmic, la població no era aliena al malestar general contra la dominació colonial espanyola. El manteniment del monopoli comercial i el predomini dels espanyols peninsulars en els alts càrrecs perjudicava els criolls, els descendents dels espanyols nascuts a Amèrica, que eren un poc més d'un milió de persones. Teòricament espanyols, cada vegada se sentien més americans, més patriotes mexicans. En el pas del segle XVIII al XIX, en el context de les revolucions nord-americana i francesa, els criolls anaren evolucionant des d'un autonomisme que volia reformar l'imperi colonial espanyol fins a l'ideal màxim d'un Mèxic sobirà i totalment independent.
Però el que fa de Mèxic un cas extraordinari en el seu procés independentista és el seu caràcter pluriètnic i multisocial. Els canvis i les lluites dels primers decennis del segle XIX involucraren poderosament els indis, que encara eren més de tres milions de persones, i els mestissos, un poc menys nombrosos. Ambdues categories etnicosocials tenien motius de sobres per lluitar tant contra la Corona espanyola, que els considerava súbdits de segona i els havia incrementat els impostos, com contra l'oligarquia criolla, que els menyspreava i els arrabassava les seves terres.
A la ciutat de Mèxic, un primerenc intent del cabildo (ajuntament), dominat pels criolls, d'evolucionar cap a l'autonomia no va tenir èxit. L'alta burocràcia espanyola, coneguda a Nova Espanya amb el terme despectiu de gachupines, va impulsar un autèntic cop d'estat. Així, el setembre del 1808, foren detinguts els principals dirigents criolls autonomistes i el mateix virrei, que col·laborava amb ells.
Aquesta reacció espanyolista centralista esperonejà els grups criolls americanistes, que cada vegada més s'orientaven cap a una sobirania plena. Els més moderats aprofitaren les Corts de Cadis per denunciar l'actitud despòtica, excloent i antiamericana de les autoritats del virregnat de Nova Espanya.
Però el més radicals no varen tenir tanta paciència. Miguel Hidalgo y Costilla, el rector del poble de Dolores, va esser qui va donar el senyal per aixecar-se contra els espanyols, el 15 de setembre de 1810. Era un crioll de classe mitjana que llegia amb entusiasme els autors francesos més radicals. Tot i que els caps de la revolució també eren criolls, la tropa estava formada per una massa impressionant d'indis i mestissos. De fet, la regió on s'inicià l'aixecament, El Bajío, situada just al nord de l'altiplà mexicà, no va esser del tot controlada pels espanyols fins al segle XVIII. Aquests indígenes, fins llavors explotats i humiliats, avançaren al crit de "'Viva la virgen de Guadalupe y mueran los gachupines!". Així, en el cas mexicà, la revolució independentista va tenir unes connotacions de guerra social i racial que no va tenir a Caracas o a Buenos Aires. Els seguidors d'Hidalgo mataven i saquejaven tant els espanyols peninsulars com els criolls reialistes. Això és el que va passar arran de la presa de Guanajuato, el 28 de setembre de 1810, després que els insurrectes derrotassin una dura resistència.
Encara faltava molt per assolir la independència de tot Mèxic, però el gran aixecament de Miguel Hidalgo la tardor de 1810 va esser el començament de la fi de la dominació colonial espanyola sobre les terres de l'antic imperi asteca.