Segueix-nos F Y T R

Els símptomes i la malaltia

| Palma |

Voldria dir, per començar, dues coses. La primera és que som, de formació, metge i sé -o hauria de saber- distingir el que és un accident del que és un símptoma. La segona cosa és que tenc la sort de dedicar bona part del meu lleure al mateix objectiu que tenc en la meva feina: intentar comprendre el que han dit o escrit uns altres. Conscient de les meves poques forces naturals, manllev, amb aquesta finalitat i sense cap escrúpol, idees a autors que admir.

Aquesta voluntat d'entendre ha tengut, aquests dies passats, un repte difícil de superar. L'han causat o provocat les sorprenents declaracions del màxim dirigent del Partit Conservador, que ha afirmat l'existència d'una llengua "baleà" que ens agermana, als mallorquins, amb els ciutadans de les altres illes i que ens diferencia clarament dels nostres falsament suposats germans de llengua que viuen a la Península. La llengua baleà seria, idò, distinta de la catalana i no hauria d'incloure -JR Bauzá les considera imposicions foranes- paraules com barret o got, per molt que a Menorca siguin habituals o que Ramon Llull hagués posat, la segona, en els seus escrits.

La solució que proposa l'apotecari i polític per organitzar l'ensenyament és considerada igualment pels meus col·legues especialistes en pedagogia una autèntica barbaritat. Quan repassava les "idees" sorgides del cap del President del PP, no vaig poder oblidar la meva condició de metge que esmentava al principi i vaig creure que les dites declaracions eren quelcom més que un error o una ficada de pota: eren un símptoma que delatava l'existència d'una malaltia crònica i darrerament aguditzada.

I aquí es despertà la ferma voluntat de comprensió que substituí ràpidament el meu inicial astorament. Com és possible -em vaig demanar- que aquestes paraules tan atrevides -tan descarades- hagin sorgit d'un home que té i haurà de tenir, probablement, una encara més elevada responsabilitat política? A quin mestre em toca acudir perquè m'ajudi ara a comprendre el que a primera vista em sembla incomprensible? He mirat de trobar resposta en la meva àrea professional, la Història del Pensament Científic i, especialment, en els estudis que analitzen l'heterodòxia científica reixida, és a dir, algunes idees o hipòtesis que en el seu moment s'oposaren a l'opinió de la Universitat i a la de l'Acadèmia i que, al final, resultà que eren vera.

És el cas conegut de les que confegiren homes com Paracels, Galileu i Darwin. Podrien formar part, els dos màxims dirigents del PP, d'aquest selecte grup de revolucionaris científics que feren canviar completament la nostra concepció del món? Aviat, tanmateix, vaig abandonar el dubte i el neguit. Ho vaig aconseguir perquè vaig recordar que Paracels, Galileu i Darwin eren uns grans i reconeguts experts en la ciència acadèmica del seu camp: la química, la física i les ciències naturals, respectivament. Vaig pensar que la història no registra, en realitat, cap revolucionari científic que hagi fet la seva proposta des de la ignorància de la matèria o des de l'analfabetisme.

Crec que no err si dic, de la manera més dolça que sabré, que tenc el convenciment que ni el senyor Bauzà ni el senyor Delgado, el seu alter ego, s'hi han cremat les celles, estudiant filologia o pedagogia. Si la Història de la Ciència no m'ajudava a respondre a la pregunta que m'havia formulada -com és possible tanta ignorància i tant d'atreviment?-, vaig pensar que em conveia demanar auxili al meu vell amic Carles Marx.

Ben aviat vaig cogitar que, probablement, Don Carles em diria, a cau d'orella, que és possible que es tracti d'un cas de desclassament social dels qui, en ascendir de nivell social i lingüístic, menyspreen la llengua i la classe d'on provenen. Però les possibles explicacions marxistes constitueixen, avui dia, un autèntic anacronisme. No era probablement el camí més adient. La darrera possibilitat era acudir a Freud i intentar utilitzar allò de l'autoodi. Però, si Marx ja és anacrònic, Freud és -em diuen els meus amics psiquiatres- prediluvià.

I si no he trobat ajuda ni en Kuhn, ni en Popper, ni en Marx, ni en Freud, qui em pot donar una mà per intentar comprendre i explicar-me a mi mateix com ha estat possible tanta frivolitat en boca d'un alt dirigent? A quina malaltia correspon aquest símptoma d'exhibir voluntàriament tanta ignorància? Help!

+ VIST