Dos investigadors suïssos, acompanyats d'un de nord-americà, diuen haver demostrat que l'amor ens fa cecs de bon de veres, atès que asseguren haver trobat forts indicis que una convivència llarga de parella, per comptes d'augmentar la coneixença d'un respecte de l'altre, té l'efecte completament oposat: augmenta la ignorància mútua dels gustos respectius. Dit altrament, després d'uns quaranta anys de viure en parella, si el seu o la seva alter ego li enfloca allò que "ja no m'estimes com abans", potser convindria que li presti més atenció de l'habitual, atès que sembla que hi ha bases cognitives que demostren que, més enllà de ser una percepció subjectiva, es tracta d'una afirmació sustentada per la realitat dels fets o, més ben dit, la realitat de les percepcions. I, ben mirat, cal afegir-hi que, si encara no ha arribat als quaranta de convivència i li amollen la simpàtica frase en qüestió, també farà bé de no ignorar-la.
Per arribar a aquestes conclusions, l'equip d'investigadors han fet un experiment que ha involucrat 38 parelles joves -entre 19 i 32 anys- i altres 20 parelles de més edat, entre 62 i 78 anys i que en tenien més de quaranta de convivència en comú. A cada un dels membres de la parella se li ha demanat per les preferències de l'altre sobre menjar, cine i disseny. Els resultats indiquen que les parelles amb més temps de convivència encerten menys els gustos -especialment sobre el menjar- de cada un, que les parelles amb menys de dos o tres anys de convivència. Les preguntes versaven sobre quaranta plats trets d'una web de receptes culinàries, quaranta DVD d'una web que ven pel·lícules que ja no estan a la cartellera i de 38 dissenys de cuines. Segons els autors, la principal raó que pot explicar aquests (no tan) sorprenents resultats estaria en el fet que les parelles consolidades abaixen la guàrdia respecte de l'atenció mútua, mentre que les parelles que encara s'estan consolidant estan més amatents l'un respecte de l'altra, per a la qual cosa -i sigui dit de passada- no sé si calia ben bé fer cap experiment. Tanmateix, tampoc no descarten que les diferències observades siguin degudes a canvis generacionals, en el sentit que ara la coneixença i confiança mútues dels integrats de la parella han augmentat sensiblement respecte del que era normal fa quaranta anys.
Tot això, sense oblidar altres factors cognitius i de memòria relacionats amb les edats dels participants en l'experiment. En definitiva, és clar que amb aquestes dades no sembla que n'hi hagi per llençar coets sobre la consistència dels resultats de l'experiment, els quals -en tot cas- haurien de ser considerats com a preliminars. Si va a dir veritat, em semblen molt més interessants, tant per la metodologia com pels resultats, d'altres experiments, per exemple els que varen permetre demostrar que l'intercanvi de saliva associat a les besades romàntiques serveix -gràcies a alguns marcadors continguts a la saliva- per a indicar la viabilitat (sexual) o no de la parella involucrada.
En resum, deixant de costat els més que seriosos dubtes a què indueix la metodologia de l'experiment (nombre de parelles observades, les diferències generacionals i d'altres detalls diguem-ne menors), no hi ha cap dubte que els autors de l'article han sabut vendre bé el seu treball, ja que ha aconseguit titulars en alguns mitjans de comunicació, abans de ser publicat properament en la revista Journal of Consumer Psychology. De ben segur, quan això passi, serà immediatament nominat per a un dels premis Ig Nobel de l'any que ve, ja que es tracta d'una recerca que no s'hauria de repetir, encara que no sé si acaba de complir amb l'altre requisit de fer riure i pensar. Més aviat, a mi em fa l'efecte que fa més pena que una altra cosa.