El Diari de Balears d'ahir ens explicava que Gabriel Huguet, al seu discurs de reelecció, tornava a fer una crida a la unió dels nacionalistes d'esquerra de cara a les properes eleccions autonòmiques i municipals. No sé per quines cinc-centes no ha de poder ser, quan les diferències ideològiques entre les distintes opcions, és a dir, el PSM, Entesa per Mallorca i Esquerra Republicana, són mínimes i les estratègiques s'han minimitzat molt. Cal recordar que l'aparició d'Entesa va ser una geniada per la caparrudesa d'una part del PSM que va prioritzar l'acostament a Esquerra Unida per davant de potenciar la cohesió interna. Però això és aigua passada. Una vegada els dirigents actuals del PSM han romput amb Esquerra Unida, la qual cosa vendria a ser una forma tàcita de dir que al seu moment es varen equivocar, semblava que hauria desaparescut el principal entrebanc pel retorn dels fills pròdigs. Però, inexplicablement, la cosa no ha anat així com hauria d'haver anat segons els camins de la lògica. Les condicions que posa un sempre són inacceptables per l'altre. Per l'estil d'allò que ha succeït al Principat entre ERC, Solidaritat Catalana i Reagrupament, que tampoc no han estat capaços de posar-se d'acord. Increïble.
Com que no conec la lletra petita de les converses que han tengut lloc entre les tres formacions ni tenc ni idea dels debats interns que s'han produït sobre aquest tema al si de cadascuna de les cúpules directives dels tres partits, no hi ha manera que pugui desllorigar el perquè de tot plegat, però vist des de fora em fa la sensació que aquí pràcticament no hi ha motius ideològics i ben pocs d'estratègics, però sí que hi ha rancúnies acumulades per part dels uns i dels altres. Les negociacions fallides per fer una gran coalició nacionalista per a les darreres eleccions europees varen crear molta frustració a uns i altres. Ningú vol tenir la culpa d'aquell fracàs i, com que tothom suposa que el culpable fou l'altre, ara és l'hora de tornar-li la pilota. És una estratègia suïcida. La base sociològica del nacionalisme d'esquerres és la que és. Hi ha un espai que ben bé pot arribar al quinze o al setze per cent dels vots si s'ofereix als votants allò que desitgen, però no hi ha espai per a tres ofertes diferents. Pensau que a Mallorca, si no s'arriba al cinc per cent dels vots, no s'obté representació. Si es presenten per separat, per una banda el PSM amb la formació que surti de la fusió entre els Verds i Iniciativa d'Esquerres, per una altra Entesa i per l'altra ERC, és ben probable que només els primers obtenguin representació, la qual cosa faria que tots els vots obtinguts pels altres dos partits, que no és cap animalada pensar que es poden acostar bastant al cinc per cent, es perdrien inexorablement. Això podria significar un o, fins i tot, dos diputats menys dels que es podrien aconseguir tots plegats. I aquests dos diputats podrien ser claus a l'hora de formar majoria al Parlament. Cal pensar que aquí qui ha guanyat les eleccions sempre ho ha fet per molt poc. Un diputat més o menys pot significar estar al poder o estar a l'oposició. I tal com es presenta aquesta vegada el Partit Popular, amb una bel·ligerància total contra tot allò que és l'essència del nacionalisme progressista, no és hora d'anar de verbes. Cal posar fil a l'agulla, deixar-se de personalismes, cedir un poc per hom i fer pinya.
Encara hi som a temps.
Professor
Encara hi som a temps