Els que férem el servei militar sabem que la disciplina només s'aconsegueix per interès i creences compartides o per por. La subordinació a qui és capaç d'humiliar-te només és possible si aquest demostra sovint la superioritat incontestable de la seva força. Qualsevol dubte o recança del que mana li impedeix mantenir una relació basada en l'entrega voluntària de la llibertat. Si es para l'orella, amb el compromís de confidencialitat imprescindible, alguns dels santpares del PP de sempre diuen que ja no comparteixen la deriva ideològica dels seus.
Per tant, aquesta simfonia de silencis que omple les declaracions públiques (al contrari del suïcidi polític que, a consciència, va fer Font) no és més que por. Por de perdre els interessos particulars, per ser exactes, perquè els comuns els confessen desapareguts. Deu ser una terrible contradicció saber que Bauzá-Delgado no comptaran amb ells però mantenir l'esperança de ser imprescindibles per qualque estranya correlació de forces que, tanmateix, cada dia que passa es desequilibra en sentit contrari. Partiran farts d'humiliacions o s'humiliaran per no partir?
Simfonia de silencis