Queden poc manco de set mesos per a les eleccions i tot, absolutament tot el que dóna de sí la vida política balear -i el tot sol ser molt poc, massa sovint, per als ciutadans-, es contextualitza electoralment. No és res diferent de cap a altra vegada. No obstant, en aquesta ocasió les circumstàncies són tan estranyes que enterboleixen qualsevol suposició de futur en clau electoral.
Mai no havíem assistit a una recta final cap a les urnes tan plena de despropòsits per part dels partits que concorren a les eleccions. El PP va remuntar un inici de legislatura terrible per situar-se, a la fi de les vacances d'estiu passat, en una envejable situació. Ningú no hagués dit mai que pogués arribar a l'esprint final en tan bona forma... fins que increïblement qui se suposa que lidera l'equip, el president de la formació, José Ramón Bauzá, comença a prendre posicions i decisions del tot erràtiques que, com a mínim, han omplert d'incertesa el cor d'aquells conservadors que ja es veien guanyadors. El PSOE ho tenia tot al seu favor fins fa només dos anys, i en aquest temps -tot s'ha de dir: amb la col·laboració entusiasta del Govern nacional de Zapatero- ha llançat bona part de l'avantatge per la borda; i no només això, sinó que, a hores d'ara, ningú no és capaç de saber què ofereix exactament per votar-lo, llevat que no governin els conservadors.
A l'esquerra dels socialistes l'espectacle no s'atura: pocs i malavenguts, fan oposicions per veure qui contribueix més a la majoria absoluta del PP, quan diuen que evitar-la és el principal objectiu pel bé del seu fantasmagòric "país" -que, en realitat, són tants "països" com sigles existeixen en aquest àmbit-; partits que no existeixen donen lliçons de com actuar als altres; partits que renunciaren no fa ni tres mesos a les seves sigles, ara les volen recuperar; d'altres que pensaren ser qualque cosa més que un instrument per rebentar el Bloc, ara pareix que se'n penedeixen... A Eivissa es desfà la coalició victoriosa davant de la dreta perquè alguns creuen que aquesta és la millor manera de vèncer el PP... Unió Mallorquina s'inventa el regional-nacionalisme com a síntesi entre el nou partit que ha de tornar a ser el dels orígens sense trencar amb res d'entremig amb l'aparença d'haver trencat amb tot...
Si s'ha d'analitzar -com imposa l'actualitat- què fa cada partit o àmbit per separat, inexorablement s'ha de concloure que, a banda d'haver viscut la legislatura més estranya i perduda de la perduda història política regional d'ençà de l'absurda invenció de l'autonomia, cada un fa tot el possible per quedar tan malament com pot a les urnes. Talment una carrera de crancs. Però com que això no és possible, i, a desgrat de tots, qualcú haurà de guanyar i -tant si és el mateix com un altre- governar, haurem de cercar nous elements d'interpretació per intentar no tornar boiets.
Per ventura convé aturar, no donar massa importància a res i esperar uns mesos. Fer cas, encara que sigui una sola vegada, a la més preuada estratègia política de Francesc Antich: deixar pixar el mul. Així, ens adonem que allò que ara pot parèixer tan important després no passava de ser una anècdota sense cap rellevància en l'esdevenir dels fets polítics posteriors. Al cap i a la fi, fa la sensació que a la majoria dels ciutadans que encara vulguin anar a les urnes els arriba poc del molt renou que ara se sent.
El renou