Acab de llegir al periòdic pollencí Punt informatiu un article reproduït del Setmanari Felanitx que he trobat ben interessant i il·lustratiu. Que posa els pèls de punta, volia dir. El títol és "Els telèfons 905, si no són una estafa, s'hi assemblen molt", signat per l'Associació de La Defensa.
La cosa va sobretot d'aquests concursos televisius que Tele 5, i també altres cadenes no tan populars ni conegudes, emeten en horaris d'altes hores de la nit, i alerta que La Defensa adverteix que: "En aquests programes has de cridar a un número de telèfon que normalment comença amb 905. Es tracta de donar resposta a una pregunta que sembla molt simple. Marques el número 905xxxxxx i, si pots connectar-te i sortir en antena, dónes la resposta que creus que és la correcta i et responen de manera no molt educada que has fallat (de vegades ni tan sols ho fan, simplement tallen la conversa (?) i passen a un altre ingenu que, com tu, intenta guanyar una quantitat estimable de diners de manera tan senzilla (i inútil)./ I cada volta que crides pagues una quantitat que, en els casos més benèvols, suposa 1,30 euros."
Però el vertader perill és el següent: "Si et mantenen en antena, corres un greu perill: pareix que les màquines que responen estan preparades per fer una cosa increïble. Mentre parlen amb tu, t'estan cridant a ca teva (normalment haurien de trobar que està comunicant, ja que estan parlant al mateix temps) però no, i el que és pitjor, és que estan despenjant cada volta. En el període d'un minut poden fer-te cridar i despenjar unes vint vegades.../ I al final de mes, quan reps la factura de la línia telefònica, de l'operadora que sigui, et sorprens quan veus que, entre les 2 i les 3 del matí, has fet un total de 160 cridades o més, la qual cosa representa uns 200 euros".
I ja has begut oli, perquè si no els pagues t'inscriuen a una llista de morosos que qualifica qualsevol compra a crèdit que vulguis fer posteriorment. Quins orgues, germanets!
La notícia comentada m'ha interessat ben arreu perquè jo també en vaig esser ferit d'una d'aquestes lladronies, ara farà 5 o 6 anys. Resultava que aleshores ma mare era ja molt velleta i no la podies deixar tota sola, per la qual cosa decidírem llogar una senyora equatoriana que ens entenguérem de diners, a fi i efectes que la servís i li fes companyia. Sense més ni manco vengué una factura de telèfons d'una quantia com el triple del normal, que va ser molt bona de detectar perquè, pensin, ma mare ja no telefonava ni poc ni gens. De seguida vaig observar que hi havia un fotimer de cridades a un 905 un dia determinat. "Amem, Lola (que així s'anomenava la dona aquella), vine aquí, acosta't".
Ens asseguérem a la camilla i vaig arribar a aclarir que, un migdia, li havien telefonat un senyors molt amables dient-li que eren d'una agència de transport de mercaderies, que tenien una petita confusió per l'entrega d'un paquet a nom de Maria Ferrer Torres, la meva mare, (titular del telèfon) i que a fi i efectes de poder entregar-lo amb totes les garanties havien de cridar al 905 dels enagos, que era la secció de repartiment. I ella, tota innocència i pomeria, ho féu. L'entretingueren tot el que varen voler, musiquetes, ara es posarà en departament d'expedicions, més musiquetes, ara l'encarregat està ocupat, esperi uns minutets, i més musiquetes... Total, fins que es cansà i penjà i ni paquet ni cent cavallons de senyores de moral distreta. No vaig protestar ni res. Vaig pensar: ja te l'han encallada, Biel, beu-te-la, i no ho vaig remoure. Potser vaig obrar malament.
Quan el telèfon socarra la butxaca