Línies tortuoses

Tant té si és amb exabruptes com amb subtils maquillatges, els objectius (o, com a mínim, els resultats esperables) són els mateixos. Tornen les promeses del PP de modificar el model lingüístic escolar, i no precisament amb l'horitzó de millorar-lo. Deuen trobar que els és més profitós alimentar els prejudicis i deixar-s'hi arrossegar que comprometre's a explicar els avantatges (acadèmics, econòmics i socials) del model actual; perfeccionable, sens dubte.

La recurrent proposta de dividir els alumnes segons la llengua en què triïn (els seus pares) que han de rebre l'ensenyament, a part d'anar contra l'objectiu de la Llei de normalització lingüística de no separar els alumnes per raó de llengua, també, si s'aconseguís dur a terme i es volgués respectar la tria de tothom, seria econòmicament insostenible, socialment una font de fractura i acadèmicament un llast per a una part dels alumnes.

L'escola no només deu existir per a respondre a les exigències o als desitjos individuals dels alumnes (o els seus pares) -no s'ho creuen ni els qui ho diuen-, sinó que també deu haver de contribuir a crear els ciutadans que la col·lectivitat necessita. Des del punt de vista lingüístic, l'objectiu de la nostra escola -i sembla que ningú no s'hi oposa- és que els alumnes aprenguin suficientment les dues llengües oficials perquè les puguin utilitzar quan vulguin o quan les necessitin. Si bé és cert que, actualment, no s'assoleix aquest objectiu en el nivell desitjable en tots els casos (com en molts altres aspectes educatius), amb la proposta del PP encara es farà més llunyà. De fet, al llarg d'aquests anys, tenim, a la pràctica, mostres dels efectes de les línies en una llengua o una altra. Són línies determinades no tant per la tria dels alumnes (o dels pares) com per altres circumstàncies, com les possibilitats o les voluntats de les direccions dels centres o dels mateixos docents.

I queda clar que, fins allà on és determinant l'activitat escolar, els alumnes de centres en què el català ocupa una posició àmpliament majoritària com a llengua vehicular n'assoleixen un domini molt superior als dels alumnes dels centres on la presència del català és més reduïda; i, en canvi, els coneixements que tenen de castellà són equivalents. No cal esforçar-se gaire per veure que els principals afectats per la deficient bilingüització són, globalment, els qui no tenen el català com a llengua familiar. No cal anar a cercar exemples de models escolars de fora, sovint de societats no comparables; les evidències d'aquí són clares. Tenim prou informació sobre els resultats obtinguts fins ara, quines en són les causes i què els pot millorar.

La proposta del sistema de tria (siguin els decorats fets de monolingüisme, bilingüisme o trilingüisme) és, a part de gens oportuna, inviable per a aconseguir els propòsits que s'expliquen. A Euskadi hi ha un model escolar de línies lingüístiques (potser la distància entre les llengües ho justifica), però tots coneixem el continu assetjament que practiquen els amics dels qui per aquí defensen la tria contra els centres escolars en què s'opta pel model d'ensenyament en èuscar, acusats de fomentar l'odi social, la violència, etc. Al País Valencià també s'optà per la tria del model lingüístic i, en realitat, cada any s'impossibilita -amb unes excuses o altres- que milenars d'alumnes que trien la línia en valencià hi puguin rebre l'ensenyament; quan qualcú ha de renunciar a exercir el seu dret lingüístic, ja sabem a qui sol tocar. Ambdós casos il·lustren els escenaris possibles si la proposta de la tria lingüística va endavant.