El valor dels símbols és personal i intransferible. Als que els senten no se'ls acudeix posar-hi preu. No m'imagín un patriota espanyol qüestionant el preu de reproduir l'escut multicolor a cada bandera. És un símbol i, per ser-ho, no necessita del vistiplau dels economistes ni dels dissenyadors de moda: basta que sigui sentit com a tal per una comunitat. Però, curiosament, el símbols que no tenen preu pels que els senten assoleixen la qualitat de bé material i comptable pels enemics.
No parl de l'irrespectuós regidor d'Alaró que llançà a la foguera (per què sempre hi ha una foguera a mà dels intolerants?) una senyera estelada mentre milita en un partit que considera delictiva la crema de la bandera espanyola, no. Parl d'aquesta estúpida dèria per l'economia que els mesetaris pateixen arran de la introducció -limitada- de la resta de llengües de l'Estat en les sessions del Senat. Parlant de tudadissa de doblers, reconeixen que la utilització del català, basc i gallec en la Cambra alta és un símbol de l'Espanya que no els agrada i contra la qual no tenen més argument que el pecuniari. Magre i revelador.
El preu dels símbols