Jordi Pujol ja havia donat signes de fatiga per les dificultats d'encaix, com es diu ara, de Catalunya a l'Estat espanyol. Aquests dies, i arran de l'amenaça judicial que pesa sobre el mètode dit d'immersió lingüística, ha dit proubasta i dóna per fracassades totes les estratègies d'entesa desenvolupades els anys en què les coses semblaven anar molt millor que no ara. El paper que va jugar el PP en la judicialització de l'Estatut de Catalunya posà fi a una etapa no exempta de problemes, cert, però fructífera per damunt de tot, i que va merèixer l'admiració de tot Europa.
La tornada, la regressió a l'Espanya més tancada (que es considera paradoxalment imperial), ha anat de bracet amb la recuperació d'espais electorals -a les enquestes, per ara- per part del PP, que, no per casualitat, ha recuperat per a la primera línia de les seves legions els personatges més reaccionaris de la militància, començant per l'oracle de la FAES, José María Aznar, assessor d'ENDESA -pensau-hi cada vegada que encengueu un llum o en endollar la planxa-. Jaime Mayor Oreja també ha tornat a fer-se visible -des dels llimbs polítics d'Europa-, i els mitjans de comunicació més representatius dels nous aires del PP donen molt de joc al doctor Aleix Vidal-Quadras, que el mateix Aznar havia posat a l'ombra perquè és un polític de mala jeia.
Aquesta reaparició de Vidal-Quadras, fill de José María Vidal-Quadras, el retratista per excel·lència de la burgesia catalana sobretot a partir de la postguerra, és potser el fet més il·lustratiu de la radicalització del PP i de quasi tota la premsa addicta, en un o altre grau de proximitat. Vidal-Quadras ha replicat Jordi Pujol, en qui ha detectat "desvaris crepusculars", que vincula al "fracàs del nacionalisme (...) impossible de dissimular", una observació desconcertant a pocs mesos de les autonòmiques de Catalunya, on el nacionalisme ha obtengut uns resultats aclaparadors. A Jáuregui també l'han "decebut" les declaracions de Jordi Pujol, com és ben natural en un socialista basc.
Un altre socialista, però, i gran intel·lectual, Xavier Rubert de Ventós, que no s'ha distingit mai per fer proclames nacionalistes i que, al contrari, ha treballat per enrobustir els ponts del diàleg de Sepharad, ha emès ara (Vilaweb) una opinió contundent: hi secunda Jordi Pujol, reconeix la profunda coherència en qui sempre havia predicat seny polític i ara "aplica el màxim realisme". Ho explica així: " I és que el conflicte dels catalans amb Espanya ja és una qüestió d'higiene mental. Viure de manera continuada l'assetjament de l'estat és molt cansat i perjudica l'ànim dels catalans (...) Pujol no ha volgut continuar en la lamentació constant ni en la Catalunya ploramiques. La independència és una aposta de reafirmació i de reforçament de l'estat d'ànim col·lectiu".
El sentiment independentista creix cada dia a Catalunya, segons tots els estudis de mercat del nacionalisme. La qüestió, tan voluminosa, sembla que no preocupa gens el govern socialista. La gent del PP, amb comentaris sarcàstics i filípiques flamejants, aplica al cas tot un seguit de dogmes. Tanta ineptitud per al diagnòstic correcte de la realitat forçosament ha de sortir cara.
Jordi Pujol assenyala un nou rumb