Escric aquest article de camí cap a Londres. Un regidor de l'Ajuntament de Palma em va dir en una ocasió que el nacionalisme es curava viatjant. Després, em vaig assabentar que el seu únic viatge l'havia fet quan va venir de la Península cap a Mallorca. Per ventura per això el seu nacionalisme espanyol era tan ranci. Els espanyols juguen amb una sèrie de tòpics sobre nosaltres realment estúpids. Catalans i balears som, per exemple, els dos territoris que tenim més relació amb l'exterior de tot l'Estat. Tots dos viatjam molt i tots dos som els que més turistes rebem.
Lluny de tòpics espanyolistes, l'única veritat és que quan surts del teu país relativitzes molt més els problemes locals, dins un context mundial. Probablement, més que relativitzar, la distància t'ajuda a contrastar i a veure, per exemple, que els problemes d'identitat nacional són comuns arreu del món; que en altres llocs s'han resolt perquè hi ha hagut voluntat política de fer-ho; que l'experiència diu que són problemes eterns, llevat que se substitueixi la població autòctona...
El company regidor estava, doncs, t'han equivocat que no veia que viatjar pot ser una bona manera de contrastar i reafirmar les teves conviccions.ç
Alguna vegada, podem caure en la temptació de no tenir en compte aquests tòpics, atesa la seva estupidesa. Gran error! Aquesta pluja fina d'insults a cop de tòpics acaba banyant fort ferm. Això explica que per devers la Meseta pensin que només demanan -no veuen que sempre pagam més del que rebem, que en realitat els mantenim, i que no entenem per què hem de demanar permís a Madrid per endeutar-nos si és per ells que ens hem d'endeutar-; que creguin que les comunitats autònomes gasten molt i endeuten l'Estat -en realitat, qui gasta més del que té és l'Estat i per això és la institució pública més endeutada-; que pensin que si, ens independitzàssim, ens aniria pitjor -a ells els aniria pitjor, si els nostres impostos quedassin aquí, i nosaltres seríem rics!-, etc. I aquests tòpics han estat presents en el llenguatge implícit o explícit de l'aparell de l'Estat (institucions, opinadors, mitjans de comunicació, etc), amb la qual cosa la penetració dins la nostra societat ha estat evident.
A Londres trobaré un país normal, amb problemes semblants als nostres però amb una capacitar de resoldre'ls més elevada. Hi trobaré el problema del terrorisme resolt per la via de la negociació i amb antics terroristes asseguts al Parlament. Això sí, per arribar a un acord, varen haver de reconèixer que hi havia un conflicte -paraula prohibida a Espanya- i cedir per ambdues parts. Hi trobaré una Gran Bretanya que reconeix que en el seu si hi ha nacions, que tenen seleccions esportives pròpies i que competeixen entre elles (Gal·les, Escòcia, Anglaterra). Hi trobaré un país promotor d'un antic imperi però que entén que la realitat d'ara és una altra. Hi trobaré un territori amb una tradició democràtica que el fa únic. És clar que també hi trobaré incoherències, contrasentits i crítiques a fer, però ja m'agradaria que l'Estat espanyol viatjàs un poc més i aprengués com han resolt els problemes els qui han tengut dificultats semblants a les nostres.
I qui continua tenint dificultats és Jaume Font. La política de acoso y derribo que practica el PP pel que fa a Font és espectacular i posa de manifest que el pobler és actualment un problema per la Partit Popular. Molta pena deuen passar quan dediquen tants d'esforços a anul·lar-lo. Cal suposar que Font no està sorprès de l'actitud dels seus companys durant tants d'anys, no? Font devia saber com funcionava la maquinària del partit!!! Ara cal veure si la Lliga i Convergència poden lligar i convergir en una proposta electoral conjunta. Llavors, sí que poden fer mal!!!
Viatjar cura?