Espanya vol ser Catalunya. I no ho dic perquè, ben previsiblement, demà vespre, la selecció de futbol oficiosa de Catalunya (és a dir, el Barça) deixarà la selecció espanyola (és a dir, el Reial Madrid) fora de la final de la Champions League (campionat en el qual ara mateix Catalunya i Espanya empaten a tres i, per tant, enguany hi ha moltes probabilitats que l'empat es desfaci). Em posen de manifest aquesta consideració les dades de l'última enquesta del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS), llegides a dBalears dissabte passat.
D'una banda, quadren perfectament amb el tarannà català (de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, o, si molt m'apurau, fins i tot a l'Alguer) les principals preocupacions de la majoria de la gent del Regne d'Espanya. La primera de les preocupacions, en consonància amb un realisme fora de tot dubte, la constitueix l'atur. Un percentatge que supera el 20% d'aturats i unes xifres absolutes que freguen els cinc milions haurien de ser un argument suficient i clar, però en el tarannà històric de les Espanyes, quan més realisme feia falta era precisament quan sorgia algun tipus de mística que, com una cortina de fum, el treia de l'imaginari col·lectiu sense cap tipus de contemplacions.
La segona gran preocupació dels ciutadans espanyols quadra perfectament amb la primera: són els problemes econòmics. Existeix una consciència general de la situació de crisi. Crisi que, d'altra banda, afecta tota la nostra part del món i constitueix ara mateix una preocupació de primeríssim ordre no només de la immensa majoria dels ciutadans de l'Estat espanyol, sinó de la resta d'estats membres de la Unió Europea i, com a mínim, de la resta del món occidental.
Que la tercera de les grans preocupacions sigui la "classe política" ho podem deixar com una concessió a les rèmores que encara es pateixen de franquisme sociològic, combinades amb la influència d'un cert populisme que, com un fantasma, sembla que va recorrent Europa. No crec que existeixi una "classe política", com tampoc no crec que el motor de la Història sigui la "lluita de classes", ni que ningú no hagi fet una classificació d'aquest tipus que tengui unes mínimes garanties de rigor sociològic. Per tant, el problema podria partir de la formulació de la qüestió. Però, en qualsevol cas, tampoc no crec que sigui especialment indicativa, la preocupació esmentada, de cap fenomen al marge dels dos que he comentat. El fet que la corrupció ocupi només un desè lloc (és a dir, l'últim del rànquing de les principals preocupacions) només ve a demostrar que, malgrat el límit de la Pell de Brau amb el Cantàbric i l'Atlàntic, les posicions generals són molt més mediterrànies que no atlàntiques (per tant, més catalanes).
Si els temes que més preocupen demostren que les espigues hispàniques es decanten cap a una mena de ventisca d'ordre estrictament català, la valoració dels principals polítics "espanyols" també opera en aquesta mateixa direcció. El polític més ben valorat pel conjunt de la població espanyola és Josep Antoni Duran i Lleida. Certament, en segon lloc hi ha Rosa Díez, però en Duran li treu un avantatge considerable. I, posem-ho així, entre els més valorats, els espanyols prefereixen Duran a Rosa Díez. És a dir, els inspira més confiança Unió Democràtica de Catalunya que no Unión, Progreso y Democracia. Com prefereixen, posem per cas, en Paulino Rivero (Coalición Canaria) a en Cayo Lara (Izquierda Unida). Lògic: en consonància amb un esperit substancialment català (i, per tant, mallorquí, eivissenc, balear), s'estimen més la democràcia cristiana o el liberalisme que no qualsevol maximalisme col·lectivista.
De tot plegat, n'extreim una consideració clara: Espanya vol ser Catalunya. Però potser encara no ho sap. Els seus dirigents s'han entestat, durant els últims dos segles, a convertir aquest regne en una mera regió de la França unitarista, jacobina, centralista i monocolor. Els Rajoys, Bonos, Guerras, Delgados i companyia volen que Espanya sigui França (i podrien anar camí d'aconseguir-ho, més en aquests aspectes negatius que no ens els positius, com ara els ideals de drets humans, formació o cultura), però la majoria de la població, la massa crítica espanyola, ho està començant a posar en dubte.
Potser, encara, el tercer problema del rànquing (la classe política) guarda relació amb aquesta consideració. Perquè, certament, un dels obstacles més cantelluts que Espanya haurà de salvar per esdevenir Catalunya són els seus polítics.
Espanya vol ser Catalunya