Estic segur que, d'aquí a uns anys, les protestes i acampades dels "indignats" que s'han reproduït en tantes places públiques d'Espanya seran vistes sobretot com un fenomen de naturalesa eminentment patriòtica. De bon i necessari patriotisme espanyol, s'entén.
Sense haver de tergiversar gens ni mica la realitat, no seran pocs els historiadors del futur que explicaran l'onada de concentracions que estam vivint com el moment en què una part més o menys considerable de la societat espanyola va decidir plantar cara a la classe política -i als agents més poc benèfics del sistema- per tal de regenerar el seu país estimat, fet malbé per tants homes i dones que havien promès servir-lo i que, a la fi, cínics i egoistes, se n'havien acabat servint.
En un cert sentit, i sense necessitat de violentar gens ni mica la substància dels fets, el moviment dels indignats podrà ser interpretat com el revers, o el complement, de la festassa espanyolista que es va apoderar de l'Estat durant el passat Mundial de Sud-Àfrica. Aquell exhibicionisme de banderes i d'orgulls patris, aquell desplegament de fervor nacional, va representar en l'esfera de l'esport i de l'oci el que les acampades representen en l'esfera del compromís polític, ètic i social. A saber: una revifalla total i massiva de la consciència -i la importància- de ser espanyols.
No m'invent res: són molts els indicis que demostren la naturalesa nacionalista de tota la moguda indignada. Per començar, el seu origen: tot va començar a Madrid i, des d'allà, es va estendre, radialment, cap a altres zones de l'Estat, en un clar exemple d'on és que comencen i passen els successos realment importants. Siguem clars: qualcú s'imagina un moviment de protesta nascut a Catalunya/Barcelona que donàs peu a un tsunami de moviments mimètics com el que s'ha produït durant aquests dies en moltes ciutats de l'Estat, un mimetisme que ha fet que tant Barcelona i Palma com Sevilla, València, Bilbao i etc. hagin imitat el que passava a Madrid sense mostrar ni una sola diferència?
Seguim. Qualcú podria pensar que aquest mimetisme tan absolut es deu a una pura inèrcia. S'equivocaria. Basta fer un cop d'ull a la desconfiança i el rebuig frontal amb què han topat els intents de muntar una "catalan revolution". En teoria, la "catalan revolution" pretenia matisar algunes reivindicacions de la "spanish revolution", com per exemple la de la circumscripció electoral única (una eina demencial d'uniformització), i alhora afegir-ne d'altres, entre elles el dret a l'autodeterminació dels pobles. Res de res: tots els brots de "catalan revolution" han estat arrabassats per persones que s'irriten quan qualcú parla en català a les assemblees de Plaça de Catalunya, perquè ells no creuen en particularismes i l'únic que volen és, of course, el millor per a tot Espanya i per a tots els espanyols.
Un altre exemple flagrant de patriotisme han estat les manifestacions d'indignats a l'estranger, les quals han acabat sent demostracions descarades de cofoisme nacional. Venien a dir els manifestants: Espanya té molts de problemes, sí, però Europa no ens pot donar l'esquena ni ens pot castigar ni ens pot exigir res perquè Espanya és Espanya i no ens ho mereixem. Tot plegat ens ha permès veure escenes d'un patetisme berlanguià, com la d'aquell indignat solitari de Sibèria que protestava amb una rojigualda entre les mans, o com aquella manifestació a Grècia encapçalada per una gran pancarta amb la bandera espanyola i un lema escrit en castellà (si jo fos alemany, no tendria cap dubte del que voldria fer amb Espanya i Grècia).
Els indignats diuen que volen canviar el sistema. No m'hi apuntaré fins que no vulguin canviar Espanya.
Una indignació espanyolitzadora
Pere Antoni Pons |