"Només hi havia quatre cotxes més aparcats al final del carrer que conduïa a la platja oberta. Encara no era migdia. Cynthia ajudà afanyosament June a treure de l'automòbil la tovallola i la cadira plegable. Del lloc on estava el pneumàtic de recanvi va treure després el poalet i la pala amb els quals gairebé havia jugat durant l'estiu. Agafà també joguines de Markie i arrossegà ambdós poalets per la grava que cobria la zona d'estacionament. Esperava que June li digués de tornar a posar en el seu lloc el poalet de Markie, però en lloc de fer-ho la seva madastra allargà el braç i li acaronà el cabell. Varen estendre la tovallola a l'indret on la platja s'inclinava més sobre l'aigua. Moments abans s'havia trencat sobre la vorera una gran ona i les quatre o cinc persones que es trobaven dins l'escumós oneig reien i es cridaven les unes a les altres. Per a Chyntia, les ones eren monstruoses i hostils. Omplí els poalets fins al lloc on la sorra era humida i començà a excavar-la sense deixar d'observar el que feia June. La seva madastra tenia un llibre obert sobre el ventre i, per tant, no llegia.
Senzillament, no feia res. Quan l'aigua esbucà el castell de sorra que Cynthia acabava de fer, aquesta es va girar i va veure que la seva madastra estava parlant amb el senyor Siegel. Tot simulant que recollia conquilles es va anar apropant cap a la tovallola i ja prop d'aquesta parà bé l'orella per sentir el que June parlava amb aquell home. Quan se n'adonaren, tots dos guardaren silenci...". La història es repeteix dins aquesta societat actual. Parelles que no es duen bé. Separacions i divorcis. Nens, fruit de tals unions, que es troben amb el drama familiar quan encara no tenen prou edat i formació per assimilar-lo: cares desconegudes que entrena la llar desfeta, la parella o l'amant de la mare, la nova parella del pare, els atacs de nervis, els desarrelaments, les perilloses neures, la por al davant d'un futur que ben sovint se'ls presenta tenebrós, el dret de refer una vida, les segones oportunitats, i de vegades, terceres i quartes, els sentiments contradictoris, els egoismes enfrontats, la ignorància del deure i el sacrifici, els planys estèrils i la matèria, la dura matèria, de psicòlego psiquiatra. Viure una infantesa dins un escenari pacífic i alegre o haver-la de viure dins un clima de tempesta constant...
El fragment de Philip Roth mostra més del que pugui semblar a primera vista. Fins i tot, aquí, la natura platgera cobra personalitat i es fa còmplice de Cynthia, el centre d'aquesta part del relat. Amb aquesta novel·la, Letting go, Philip Roth va saber reflectir la vida d'uns joves intel·lectuals jueus a les universitats de Chicago i Nova York, sempre amb l'estil personal, satíric i veladament cult de les seves narracions.
Assistim, per altra banda, a un episodi altament evocador. Qui no ha jugat alguna vegada, en aquells anys daurats, a construir castells de sorra i a aprendre, dura i precisa, la primera lliçó de la vida: que tot és fungible i res pot romandre perdurable. L'obra d'enginyeria infantil cau amb les primeres ones o si ha estat bastida sorra endins, serà assaltada, a les hores foscants de la tarda, per la cruel maror. El joc del poalet i la pala, quelcom que ha restat viu, tanmateix, al llarg de generacions.
Un castell d'arena (1962)