Un nou ordre?

Dins el món gremial dels historiadors hom ha acostumat a escandir la història. Hi ha una prehistòria, una època antiga, una altra de medieval, uns temps moderns i una edat contemporània. En aquesta última semblava que ens trobàvem còmodament instal·lats fins que el 1989 va ocórrer un imprevist: l'enfonsament sobtat i incondicional d'un dels dos blocs hegemònics a nivell mundial. Aleshores es digué que entràvem en una nova etapa i es parlà de coses com de "la fi de la història" (la que havia arribat fins a aquell moment, s'entén) o d'un segle XX curt, que anava des de la I Guerra Mundial i la Revolució Russa fins a l'ensorrament del bloc soviètic. Si ho miram bé, les divisions sempre es fan a frec de caigudes: la de Troia, la de Roma, la de Constantinoble, la de la Bastilla, la del mur de Berlín. No deixa d'ésser curiosa aquesta manera de comptar -i contar- la història: ens colpeixen molt més les ensulsiades que les revifalles.

Però allò que semblava una nova era, de llarg recorregut, amb la victòria aclaparadora del món capitalista i occidental, ha durat ben poc. Primer, Ossama bin Laden va tenir el mèrit, si m'és permès dir-ho així (supòs que ningú no pensarà ni en broma que en faig apologia), de donar un altre cop de mà. Les imatges dels colossos de formigó i acer de Nova York esfondrant-se dins un infern de foc i pols -una altra ensulsida, de bell nou- ja han passat al catàleg de referències essencials d'una època. I encara que el món àrab no ha seguit majoritàriament -i afortunadament- la seva simplicitat teocràtica que confonia els destins de la humanitat amb la guerra santa -l'Alcorà en una mà i el kalàixnikov en l'altra- (per cert, el més pervers que hi pot haver, voler arreglar el món en nom de Déu), el trasbals ocasionat ha estat considerable: perplexitat, temor, emocions incontrolables, guerres irracionals (Iraq)... Quan a penes hom se'n començava a refer, un nou desgavell hiperbòlic (una nova ensulsiada, i perdonau-me la reiteració) ens ha colpejat en forma de crisi i d'apocalíptica enganyifa financera.

I és que la història continua, implacable, imprevisible, a pesar de tot, en el fons sempre tan capriciosa. Ara i adés fallam en les previsions i els episodis solen agafar-nos (ja no parl dels historiadors, sinó en general) amb el pas canviat i desproveïts de la careta oportuna per ocultar la perplexitat. Vist ja amb una mica de perspectiva, l'atemptat de l'11-M a Madrid va ésser una conseqüència "local" d'un ordre mundial inestable, capaç de provocar tombs tan vertiginosos com sorprenents. Ja veurem -i patirem- els que ens esperen. Un ja és segur: la Xina com a primera potència econòmica mundial d'aquí a una dècada, en detriment del món capitalista occidental i nord-americà, derrotat precisament quan semblava que ho tenia més fàcil i havia quedat sense enemic. Però em referesc a d'altres coses menys previsibles.