Hi hagué, en un temps no pas llunyà, una terra en mar habitada per gegants; gegants grossos, de còrpora que atenyia el cel. Vestien pells adobades i sabates de cuir. Les mans i els braços semblaven branques d'ullastre que, en desplegar-se, projectaven ombres capricioses. Caminaven tot evitant que les petjades esfereïssin res de viu. Encara érem en el temps de la prehistòria de la petita terra en mar, i, açò no obstant, els gegants de llavors s'havien educat en la cura de les pedres, de totes les pedres, fins de les més petites. Perquè val a dir que la menuda terra en mar era una illa ciclòpia diminuta; una illa molt mineral, d'aparença pobra, de terra prima, assecada i granítica. Hi demancava visiblement la vegetació, i en particular les boscúries. Feia l'efecte d'un lloc més tost erm, de mal viure, exposat a cara descoberta al càstig d'uns vents furibunds i rúfols. Era, en fi, una illa plana, desprotegida, una mica inhòspita; tant que, des de la perspectiva d'un ocell, la terra en mar semblava una llosa providencialment ancorada en el fons marí per algunes estranyes arrels de pedra. Amb prou feines, la terra en mar resistia les arronses de les ones i les tempestes salines que l'aigua marina, desfeta adesiara, aixecava, tenaçment, contra ella.
Els gegants s'estaven en cases bastides de pedra. Quan rompia l'aurora, allò que primer feien era enfilar-se al capdamunt d'un túmul de pedres en forma troncocònica. L'anomenaven "talaiot", i els servia per albirar els perills de l'horitzó. Quant a les reserves d'aliments, les guardaven en coves sostingudes per columnes de pedra, dites "sales hipòstiles"; i, en sentir set, extreien aigua perforant el rocam fins al bessó. En caure les vesprades misterioses, quan el sol es colgava mut i esplendent -rogent a l'estiu-, els gegants revivien els rituals de lloança als déus. Acostumaven de fer-ho en un recinte al bell mig del qual s'erigia -feta de dues pedres colossals- una taula imponent, alta com un mur, poderosa, impertèrrita. Sovint els agradava de fer-hi ofrenes per tal de demanar bones collites, temps benigne i pau entre els poblats de la contrada. Hi sacrificaven Myotragus, un diminut cabrit de banyes demoníaques, però absolutament inofensiu, de carn saborosa, flonja com pessics de cotó. De ben menuts, els gegants s'ensinistraven en el maneig de la fona -també dita, entre els insulars, "la bassetja". En el matriarcat d'aleshores, la mare no permetia que els fills s'alimentessin més que amb els fruits que ells mateixos feien caure dels arbres tot voleiant la fona.
Qui no se'l guanyava per la seva punteria, dejunava irremeiablement. Aviat aprenien a polir les pedres fins a deixar-les de la dimensió exacta per a la fona, més aviat arrodonides: com bales. Fet i fet, aquell poble prehistòric de gegants havia estat ensenyat a estimar les pedres, totes les pedres: les grosses i les petites. I, així, les pedres romangueren allà mateix, servades en el curs del temps. No hi hagué ni tempestes de vent ni apostes civilitzadores que malmetessin les pedres de la petita terra en mar. És així que les innúmeres pedres veieren passar les generacions, i l'home talaiòtic esdevingué l'home romà, i després l'home vàndal i bizantí, l'home àrab; i després altra vegada l'home cristià, però un de diferent del que hi havia hagut en el segle V. Aquest darrer, que hi arribà el 1287, també va ser un bon custodi de les pedres, de les grosses i de les petites. Allí on les va trobar, allí les va preservar, per a ell i, darrere ell, per als seus fills, i per als fills dels fills dels seus fills... I així successivament, fins al dia d'avui, sempre amb la consciència que hom serva un llegat secular de gran importància.
Gairebé quatre mil anys després, la terra en mar fou habitada per homes i dones plens d'intel·ligència. Més tost, però, s'avesaren a comerciejar amb les pedres de la terra en mar; amb totes les pedres: les grosses i les petites. Deixaren de tenir-ne la cura ancestral. Moguts por l'afany de lucrar-se, pactaren un bescanvi: les pedres antigues, amoroses, llegendàries, a canvi de la pedra i morter -o, per ser més exactes, del ciment. Pedres per ciment, fou l'acord. I, així, la terra en mar es transformà, lentament i inexorable, en una plataforma de ciment armat. Amb prou feines se sostenia a flor d'aigua. Massa llast per a tan petita superfície. I, és clar, l'illa s'enfonsà en mar.
Una terra en mar que curava de les pedres petites