Al meu poble -l'Alaior enfilat a la solana d'un mugró en forma de muntanyola- hi ha una sòbria i sàvia entitat que fa per nom Centre d'Estudis Locals. Ara ha commemorat el desè aniversari. Em podeu ben creure que, en aquest lapse, ha acabat assolint un paper, diguem-ne, heliocèntric: un sol central que dóna llum i que escalfa l'hivern de les crisis. En altres paraules: actua com a focus d'energia calorífica per debatre propostes i arbitrar iniciatives d'interès general, tot esforçant-se a prevenir el futur immediat -tanmateix, coriaci, fosc. Lluny d'haver-se especialitzat en els estudis de recerca cultural o històrica -la tasca d'embranzida acadèmica i de saber erudit-, ha obert fronts de mèrit social. I és així que ha endegat projectes de cooperativisme per a l'habitatge, de creació d'un casal de joves, de foment i preservació etnogràfica del municipi, de suggeriments a l'edificació sostenible i la bioconstrucció, d'oferiment de classes de repàs gratuïtes per a primària i secundària, etcètera.
En paral·lel, el Centre d'Estudis ha animat, no cal dir-ho, la realització d'exposicions de patrimoni i d'arts en sentit clàssic; ha atiat treballs d'investigació i de camp; ha dissenyat rutes culturals, i, no menys, ha posat en circulació llibres i publicacions. Com a rúbrica prou estimable, ha també formulat un seguit de reflexions per analitzar l'hora històrica per la qual travessa la població: la mort de la indústria manufacturera i la pèrdua del model d'economia a tres bandes, l'acolliment de la immigració pluricultural i pluriracial, els canvis del model educatiu i dels valors socials, o la irrupció de les noves tecnologies com a factors que intervenen en les fortes transformacions a què l'hora present ens sotmet, implacablement. Com resulta tan clar, aquest cúmul d'iniciatives i de coneixements gens banals s'ha posat a disposició de les autoritats polítiques del municipi per si els ajudava en l'àrdua responsabilitat de governar. Altra cosa és si l'actor polític se'ls ha fet seus, o si, més aviat, ha romàs mirant la pluja com cau enmig d'una molla indiferència.
En definitiva: quan esmentam el nom del Centre d'Estudis Locals d'Alaior ens situam, després del primer decenni, davant d'un ens que ha desbordat la definició purament nominal i canònica dels estudis locals. L'encert, potser, és haver depassat, de molt, el que s'espera d'aquesta mena de corporacions. En una ciutat petita que no supera els nou mil habitants, haver ambicionat una volada que va més enfora de la vocació academicista de llibre i conferència, em sembla alguna cosa ben trobada; fet i fet, intel·ligent. I més encara si no hi negligim que les comunitats de pes demogràfic lleu no poden aspirar ni a la proliferació d'organismes ciutadans, ni a la ultraespecialització de cadascun d'ells. El Centre d'Estudis, a la vora del foment del saber acadèmic -científic o humanístic-, ha esdevingut, també, un plausible i eficient lobby, dit ara en l'accepció més noble i fecunda de la paraula, segons és emprada a la tradició democràtica dels països nòrdics. Açò és: quan la mobilització ciutadana com a moviment de pressió se salda amb contribucions al bé comú, sense amagar-hi interessos privats per al lucre o el poder personals.
Deixant anar el gust per l'atmosfera romàntica i evocadora del passat que tant m'agrada, diria que el Centre d'Estudis que pilota Anselm Barber amb perícia i solvència em fa venir a la memòria el record de la venerable societat la Unió des Migjorn Gran. La fundà el lloable mestre artanenc Andreu Ferrer Ginard, durant els anys que exercí el magisteri en aquella vila menorquina (1906-15). La Unió resseguia un pla d'esperó social, sistemàtic i d'ample espectre. Com a bessó matriu, donà peu a realitzar somnis com ara una caixa d'estalvis, un grup de socors mutus, un moviment cultural sota el nom La Minerva (amb banda, teatre i revista periodística), la vertebració d'una germandat beneficosocial i d'altres projectes. Quan una comunitat gaudeix de nuclis tan vitalistes, governar-los és més fàcil. Remuntar les crisis, tenguin la fondària que tenguin, també.
Quan la mobilització esdevé un ‘lobby’ bo