La teoria de la llei més important dels nostres dies va ser formulada en el segle XVIII per Kant i per Rousseau. Li diuen ‘concepció republicana de la llei' i es fonamenta en la capacitat d'ordenar amb harmonia la llibertat i la justícia. Quan votem la llei, som lliures i actius, però una vegada aquesta ha estat votada, la llei s'aplica a tots i esdevenim passius: hem de respectar-la. D'aquí que davant la llei moderna es tingui sempre una actitud ambivalent: se l'ha d'obeir perquè en principi deriva de la voluntat majoritària dels ciutadans, però alhora pot no encarnar un concepte superior de justícia. Al ciutadà se li ensenya a ser temorós de la llei, encara que pot tenir les seves pròpies idees sobre de quina manera aquesta llei podria ser superior. Si es considera capacitat per canviar la legalitat, té dues opcions: o bé presentar-se a les eleccions amb un programa alternatiu o bé promoure la resistència passiva a la llei injusta. En els últims anys, el replantejament de moltes lleis ens ha portat davant d'aquest escenari: aparició de nous partits i de plataformes ciutadanes d'oposició a unes lleis -hipotecàries, laborals, etc.- considerades insuficients.
És ben cert que en democràcia hauria de poder plantejar-se tot, però dins el marge de la llei. Si la llei no dóna prou recorregut, però, se l'ha de canviar pels procediments que la pròpia llei enumera. I aquesta és la resposta que dóna el poder espanyol a l'escomesa sobiranista catalana. Catalunya va estampar la seva signatura al peu de la Constitució, sense voler preveure que això liquidava qualsevol possibilitat -legal- de ser poble sobirà en el futur, i sense voler témer -l'any 1978- que Espanya continuaria amb les seves ambicions d'uniformització política i cultural. En el fons, doncs, no es tracta d'un problema de lleis, sinó de filosofies polítiques: creure que sobre de la llei hi ha alguna cosa -la justícia- o creure, en canvi, que més enllà de la llei només hi pot haver l'anarquia o la barbaritat. Els legalistes, ben alliçonats per les facultats de dret, han après a respectar la llei, perquè els hi va l'ofici... Els filòsofs, més atents a les conviccions que a les responsabilitats, no deixaran mai de mirar el cel, encara que el sostre del poder establert vulgui tapar-los la vista.
Cap de les set constitucions espanyoles anteriors, de 1812 a 1931, van ser modificades o desplaçades pel mateix procediment que elles mateixes establien. Totes van passar de ser tòtems a paper mullat, sovint en qüestió de pocs anys. La seriositat política d'un país es mesura en dades com aquesta. A Espanya, es creu en una constitució com es creu en la Bíblia o en el Llibre Vermell de Mao. I així només es lesiona el principi democràtic. Obertura. Llibertat.