Quan el govern Zapatero feia les darreres coejades, molts ciutadans es demanaven com s'ho faria el PSOE per tornar al poder qualque dia. Tan grosses i imperdonables havien estat la ineptitud i la frivolitat del president i del seu equip de ministres, i tan flagrants el populisme irresponsable i l'estretor de mires amb què havien gestionat (ehem, ehem) els primers embats de la crisi, que el PSOE pareixia condemnat a fer una llarga travessa pel desert, abans de recobrar la confiança de la ciutadania. El pronòstic ha resultat correcte: el PSOE està, ara, en plena travessa del desert, i durarà molt de temps. Gràcies als errors del govern del PP, però, almenys disposa d'una cantimplora.
No és descartable que molts socialistes confiïn que, ara, passarà el mateix que va passar entre el 1993 i el 2004. Aleshores, el PSOE de González estava empastifat fins a les celles i el PP d'Aznar es va postular, arrogant, per salvar Espanya. Entre la corrupció estructural, la guerra de l'Iraq i les mentides de l'11-M, però, va estar a punt d'enfonsar-la del tot, la qual cosa va permetre al PSOE de Zapatero de presentar-se com la solució per a tots els problemes...
És el peix que es menja la coa. El PSOE primer il·lusiona i després decep. Però la concepció tan sectària, venjativa, autoritària i uniformitzadora que el PP té del poder, al seu torn millora el PSOE. El fa, com a mínim, més digerible. Zapatero i el seu govern varen ser el súmmum de la frivolitat dispendiosa en matèria econòmica i de la simpatia demagògica en matèria social, però no varen emprendre cap caça de bruixes contra els seus enemics ni es varen pensar que podien fer tot el que els passàs pel cap sense haver de retre comptes a ningú. És poqueta cosa, però si has de triar entre mal dutxar-te amb un tassó d'aigua o bé prendre un bany escumós de salfumant, no hi ha color.
És la tragèdia de la política espanyola. Uns i altres són tan dolents governant que a la fi tot s'acaba convertint en una interminable partida de ping-pong on la mediocritat fa de piloteta. Les coses estan canviant, però. La gent per fi ha entès que urgeix reparar aquest bipartidisme defectuós. Hauria de ser una bona notícia. No ho és. Al contrari. Un dels símptomes més preocupants de la mala salut de la democràcia espanyola és que la formació més ben posicionada per regenerar-la sigui la UPyD de Rosa Díez, que té els pitjors defectes dels dos grans partits -la demagògia pseudoprogre del PSOE i l'agressiu ultranacionalisme del PP- i cap de les virtuts. (Que ara, la veritat, no sé dir quines són).