La Seu, val a dir el Bisbe i els canonges, tenen una ocasió única per fer història contractant la desemparada Simfònica de Mallorca.
No parl d'un gest caritatiu: propòs un gran negoci. Un contracte laboral indefinit en tota regla que salvaria la Simfònica. D'altra banda, la Seu acompliria una de les seves missions cabdals, com és servar i promoure l'estètica del poble mallorquí.
Els concerts de la Seu podrien ser la primera fita del somniat turisme cultural. Alhora, podrien convertir-se en motor d'altres iniciatives com, per exemple, "Els sopars de luxe" al Palau Episcopal. Ben aviat, els programes musicals de la Catedral es farien famosos arreu del món.
L'argument per fer aquesta gesta històrica és el mateix sil·logisme que argüí Escoto per provar el dogma de la Immaculada: "Posuit, decuit ergo fecit". Es pot fer. Està bé que es faci. Llavors, es farà.
Si la Seu va poder gastar cents de milions i influències per omplir de fang de Barceló la capella del Santíssim, per salvar un bé cultural podrà fer miracles. Estic ben segur que les forces econòmiques, turístiques i socials respondrien de forma esplèndida a una cridada del Bisbe en aquest sentit.
No es pot perdre una ocasió de tal magnitud. No aprofitar aquesta conjuntura seria com si Messi s'oferís al Mallorca a preu de picapedrer i la directiva seguís fent el beneit.
Jo no faré de Judes. L'evangeli conta que el tresorer apostòlic protestà davant el gest de Maria de Magdalena quan perfumà els peus del Mestre. Jesús tallà la demagògia de l'apòstol amb una de les seves veritats eternes: "Als pobres, sempre els tendreu".
La Simfònica és ocasió única. Jerarquia i canonges, no tengueu por. Estic segur que en aquesta ocasió Sant Pere no es venjarà per haver fet fora de la millor capella catedralícia el seu retaule clàssic. Abans d'inaugurar l'obra de Barceló, l'amo de les claus ofegà els dos promotors: el bisbe Teodor morí a l'UCI d'una clínica privada, mentre el canonge Llabrés es negava nu a una platja gai.
Ho vull somniar: la Seu serà la nova seu de la Simfònica.