A Mallorca l'independentisme potencial és, de moment, irrellevant de cara a l'acció. La seva versió més inconcreta, el regionalisme, ve a dir que, com que la realitat social és la que és, més val no perdre el temps cercant na Maria per sa cuina. El regionalisme, ara, sense abandonar la seva consuetudinària displicència i indefinició respecte a la qüestió nacional, comença a estar encuriosit pel procés català. Intueix que, segons com acabi aquest procés, s'haurà de mullar. Els independentistes de tota la vida també contemplen amb interès el desenllaç del tuu autem català, agafen els atapins cap a Barcelona quan hi ha manifestacions i esperen, confiats, els canvis inevitables que es produiran aquí si Catalunya se'n surt. Finalment, hi ha els nouvinguts que s'apunten a la nova moda i malavegen compensar la seva frivolitat passada amb un radicalisme arnat de collita batasuna: la independència ha d'arribar a tots els territoris dels Països Catalans i, especialment, Mallorca no n'ha de quedar exclosa. Molt perillosa, aquesta impostura, i la seva figurera. Una Assemblea Nacional Mallorquina o una branca mallorquina de l'Assemblea Nacional Catalana? Au, a purgar fum, que amb les coses de menjar no s'hi juga (i qui amb al·lots es colga, compixat s'aixeca). La irresponsabilitat de molts d'indocumentats mallorquins només és equiparable a la suficiència també irresponsable del simplisme (ximplisme) principatí: ja veureu com quedarà el tema en el documental "L'endemà" que Isona Passola prepara. El mal de Catalunya i dels Països Catalans és un mal que no volem renou: sobren, per tant, els indocumentats escandalosos. I no és que la recepta sigui gens difícil. En Tomeu Martí (la prudència més agosarada que conec) ho encerta: no destorbar. Sobretot, no destorbar.
Què ens passarà si no podem agafar el tren del Principat? Que tendrem una llengua reconeguda internacionalment, i oficial a la Unió Europea. Que a l'Estat espanyol la mà li tornarà enrere a l'hora de practicar les seves habituals requises i incautacions: com la Vall d'Aosta o les Canàries, serem territoris a seduir, i no a depredar, no fos cosa que prenguéssim el camí del Principat. El preu que pagarà Catalunya (que pagarem tots) no és altre que la sensatesa: s'entendrà amb França per damunt del Rosselló i s'entendrà amb Espanya (tant de bo) per damunt dels valencians i dels balears. I bé que farà. Per a França, si no li toquen el Rosselló, Catalunya serà la Bèlgica del sud. I per a Espanya, quan ho hagi paït, serà una cosa semblant. Amb una Catalunya independent tendrem al nord un Estat amic, i a ponent un govern acovardit. I la nostra llengua tendrà garantida la supervivència. Per tant, la nostra opció hauria de ser clara: empènyer discretament el carro i no posar pals a les rodes. No hi ha més cera que la que crema. Us ho diu un independentista vell i mal de coure.