Com Matas, jo també confiava en el Tribunal Suprem. Sempre vaig escriure que no entraria a la presó, per molt que l'Audiència de Palma i el vot particular del magistrat Barreiro vessin clar que la contractació d'Alemany era un frau de llei dissenyat per poder complir amb la voluntat de Matas sense que el periodista destapàs el seu treball. No em vaig equivocar perquè era impossible equivocar-se de país.
Matas, al contrari de Munar, Nadal o Buils, fa part de la casta, encara que sigui de rebot. Ha jugat en la Champions, on els empresaris, polítics i magistrats comparteixen estovalles en caríssims reservats. A uns reservats on polítics i empresaris de províncies hi entren sense la necessària familiaritat i que els magistrats de províncies no tasten ni pagant. Són reservats on es redacta el BOE, es nomenen càrrecs i distribueixen contractacions. Els que hi passegen constitueixen l'estructura bàsica de l'estat. La resta és accessori i, per tant, pot caure. Matas és estructura. Munar i cia són accessoris, com també ho són l'Audiència de Palma, el jutge Castro, els investigadors i els fiscals Carrau i Horrach que han fet la seva feina sense més motivació que el rigor i la professionalitat.
Qualque dia s'havia d'acabar el somni dels herois populars, de que tot era possible perquè la llei ens iguala. Ahir era un bon dia per aterrar, de morros i ranquejant però aterrar en el país real. Ahir era un bon dia per reconèixer que no hi ha res a fer, que tot és decoració i cartró pedra adaptable, mentre no es toqui l'estructura. Ahir era un bon dia per escriure aquest article que serà el darrer d'aquesta etapa i, probablement, el final d'una vintena d'anys d'escriure a diari. Jo també hauré de refer la meva estructura, avesada a observar, llegir, pensar, conèixer, escoltar... sempre amb la idea de convertir-ho en una petita peça en el diari. Segur que podem canviar les estructures. Només cal veure's capaç.