El principi «una persona – un vot» és la base de les democràcies modernes. Parteix del principi que el judici de cada ciutadà mereix el mateix respecte. D’aquesta manera es formen les majories – que van canviant: un cop guanya una certa solució com la més acceptable i en un altre moment hom es decanta per una de diferent. Això representa la lluita de les societats humanes per unes solucions cada vegada més lògiques i, si pot ser, cada vegada més justes.
Aquest esforç per la millora es veu, però, tergiversat quan s’estableixen majories perpètues i minories perpètues, com és el cas del Parlament espanyol, on per pures raons de preponderància demogràfica una majoria sempiterna espanyola venç per majoria a una minoria com la catalana.
Per evitar aquesta injustícia sistemàtica existeixen les transferències que en una democràcia de justícia i respecte són la manera de passar als ens regionals o locals o a les nacions minoritàries totes les decisions que els toquen. Es tracta del principi de subsidiarietat que prescriu que tot el que es pugui solucionar en un nivell inferior, més acostat al ciutadà, s’ha de transferir cap a baix. És el cas dels municipis i ajuntaments que decideixen, per majoria local, el que millor convé a la població. I on les solucions que es consideren menys bones poden ser substituïdes, per una majoria diferent, per solucions més adequades. I el municipi veí pot escollir una solució diferent si ho considera oportú, sabent que sovint no hi ha una sola solució ideal per a tots els casos.
El principi de la subsidiarietat és el contrapès pluralista contra l’uniformisme estatal que resulta si s’estableixen majories sistemàtiques inamovibles.
El principi de subsidiarietat fou adaptat per a la nova constitució espanyola agafant com a exemple la constitució alemanya i austríaca elaborada sota els ulls vigilants de les autoritats americanes i angleses que volien que Alemanya es deslliurés de les estructures nacionalsocialistes anteriors. Ben fet! Igual la nova constitució espanyola havia de deslligar-se de les estructures d’uniformisme estatal dictatorial anterior, franquista i borbònic. Malauradament aquesta visió descentralitzadora va quedar en un somni. Ni els mateixos «pares de la constitució» (en formava part un Fraga Iribarne!) van tenir clar que com més transferències es decidien, més garanties per a una convivència pacífica de les nacions a l’interior de l’estat es creaven. Es van limitar a transferir els àmbits més «inevitables» com el de cultura, d’ensenyament, de sanitat, d’urbanisme, però encara amb potents possibilitats d’intervenció estatal i sense una seriosa voluntat de desmantellar els ministeris que ara quedaven sense feina. A més amb formulacions poc clares o fins i tot ambigües que en el futur es van poder aprofitar per fer recular l’ímpetu descentralitzador de l’inici. Aquest ímpetu sols havia servit per tapar els ulls als catalans que es feien idees d’una convivència en pla d’igualtat amb els espanyols. Ja en els anys subsegüents moltes de les transferències previstes no es van realitzar o es van fer amb la malícia de quedar-se bona part del finançament que hauria d’haver acompanyat la transferència.
Avui, havent convertit el Tribunal Constitucional en un ens esclau de la majoria perpètua i especialment del partit de dreta, s’ha desencallat una guerra jurídica espanyola que utilitza tots els punts febles o poc clars de la Constitució per recuperar poder central, o, com ho diu obertament el ministre espanyol d’ensenyament, per «convertir los catalanes en españoles». Totes les lleis anticatalanes que es proposen al Parlament espanyol passen amb majoria absoluta.
*
Avui en dia, com diu molt bé Ferran Requejo, professor de Ciència Política a la Universitat Pompeu Fabra, la llibertat cultural i nacional són un indicador essencial per a la qualitat democràtica d’una societat. Aquestes llibertats són fonamentals per al desenvolupament de l’individu i per a la seva autoestima.
Donada la qualitat democràtica manifestament molt baixa de la societat espanyola el desenvolupament personal dels catalans queda asfixiat. Queda asfixiat el desenvolupament de la cultura i de la llengua catalanes, de la societat i de la nació catalana, i de tot el país.
Però no sols això. Queda asfixiada la idea de pluralisme en general. El pluralisme és un valor essencial per a la convivència en les societats modernes. Això no ho ha comprès la classe política espanyola ni la gran majoria dels intel·lectuals espanyols. No s’han adonat que el progrés de la humanitat depèn de la creativitat i del pluralisme d’idees. I que la convivència depèn d’acceptar el fet que mai puc estar segur que la meva idea sigui la millor i que ben bé pot ser que algú altre tingui una solució millor o més justa; que cal deixar viure i desenvolupar-se opcions diferents paral·lelament. I que excloure veus nacionals i culturals rebaixa una democràcia, com diu també Requejo.
No s’adonen que l’uniformisme estatal és l’enemic del desenvolupament moral i que és el contrari del concepte d’igualtat i de llibertat. Els particularismes de la majoria (en són un exemple vulgar els toros) s’erigeixen en norma també per a les poblacions i nacions minoritzades. Al mateix temps les característiques particulars dels catalans es consideren una amenaça per a Espanya.
Però pluralisme no és un estorb per a Espanya, sinó una salvació que pot treure la societat espanyola del seu absolutisme endarrerit i de la seva xenofòbia i catalanofòbia.
Ara bé; ja no són els catalans que han de treure als espanyols d’aquest atzucac que enfonsa la seva Espanya. Això s’ho han d’arreglar els mateixos espanyols. Als catalans només els queda sortir-se el més aviat possible d’aquest moralment i financerament horrorós i indigne matrimoni amb Espanya.
Tilbert Dídac Stegmann.
Professor de Frankfurt am Main.