Aquests dies vivim una gran cerimònia de la hipocresia que alguns anomenen diplomàcia. De veres de n’Angela Merkel no podia imaginar-se que els EUA l’espiaven? De veres en Mariano Rajoy pensa que qualcú té interès a espiar-lo?
El resum de tota aquesta moguda és molt senzill: tothom espia tothom i tot el que pot.
Tots els estats del món espien a la resta d’estats del món. Allò més habitual és que tenguin, entre el seu personal diplomàtic, persones dedicades a l’espionatge. Què degueren pensar les autoritats marroquines en veure com Jorge Dezcallar passava d’ambaixador espanyol a Rabat a Director de l’espionatge espanyol l’any 2001?
A d’altres estats no tenc clar com funciona, però a l’estat espanyol, l’espionatge és a l’ordre del dia i moneda de canvi a molts nivells. En l’àmbit de les grans empreses per descomptat. En el de la política és evident.
A l’estat espanyol, quant a espionatge, hi ha un desgavell considerable. Molt típic de la manera de fer espanyola. Si ets qualque polític rellevant, per exemple, tens bastants números de ser espiat pel Centro Nacional de Inteligencia (CNI), per la brigada d’informació de la Policia Nacional, pels serveis d’informació de la Guardia Civil i per alguna agència de detectius privats a compte del partit rival (a Mallorca tenim casos semblants al de la Camarga). Afegiu-hi, en alguns casos, els serveis d’informació de les policies nacionals basca i catalana.
El conte no s’acaba aquí. El més espanyol del cas és que tots aquests distints serveis, en general, no comparteixen els fruits de les seves “investigacions”... be, de fet l’esperpent és encara més rocambolesc: cada un d’aquests serveis dedica energies a espiar què és el que saben els altres serveis... i així, fins arribar al paroxisme del ridícul.
No sabem si l’estat espanyol és més fort gràcies als seus (múltiples) serveis d’espionatge, sí que sabem que està més arruïnat.
Tomeu Martí i Florit