En termes generals diríem que sí. Repetim. Sembla que si, sobretot si ens atenim a les manifestacions públiques. Un membre de la Comissió del VII Centenari de Ramon Llull, una xarxa integrada per gent assenyada i formada en la finezza vaticana, afirmava públicament que en una audiència pública un representant institucional havia manifestat que no volien que la commemoració de Ramon Llull tingués un aire reivindicatiu ni polític. Van voler entendre que qualsevol insinuació al compromís lingüístic i identitari de Llull podria ser objecte de discrepància, sobretot si allò que es pretenia era una entesa interinstitucional. Entre el professorat universitari que treballa Ramon Llull i el lul·lisme aquesta advertència va ser rebuda amb sorpresa, però també amb indiferència.
Francament sorprèn que molts responsables de l’administració autonòmica desconeguin i dubtin de qüestions que els nostres mestres, molts dels quals clarament conservadors i tradicionalistes, tenien clar i no dubtaven a publicar. Com a mostra he recuperat una intervenció del doctor Sebastià Garcias Palou, antic Rector de la Maioricensis Schola Lullistica, un intel·lectual que encaixa en els esquemes del nacionalcatolicisme ibèric. En dita intervenció, en el marc de la festa de la Conversió de Llull i adreçant-se als seminaristes de 1961, afirmava que la teologia i la filosofia de Llull no es podien confondre amb el pensament modern, especulatiu i superficial. No obstant seguir aquesta tesi clarament tradicional no tenia cap problema en afirmar, aquell 1961: “Jamás debe olvidarse que aquel gran català de Mallorques –como él mismo se llamaba- elevó al rango de literaria y científica una lengua popular”.
Una mica més endavant, sempre en el marc d’un discurs en castellà i referenciat a una cultura espanyola, continuava: “en castellano hablaron, por primera vez, las matemática y la astronomía, por boca de Alfonso el Sabio. En catalán habló, por primera vez, la filosofia, por boca de Ramon Llull. Y podría añadirse: y la teologia, y la mística, y la misionología y el derecho internacional…”. Aquella dreta catòlica i tradicional que va ser superada i rebutjada com arcaica i obsoleta durant els anys setanta avui apareix com una dreta lúcida, clara i atrevida. Potser Garcias Palou avui també seria criminalitzat per catalanista per part de l’espionatge cultural ultra que actua en les cuines culturals i educatives de la comunitat. L’expressió 'català de mallorques' és un símbol més, intangible però sòlid, que potser també es veurà afectat per la llei de símbols actual. Seria una llàstima desdir la tradició cultural illenca de l’avior.
Pere Fullana, historiador