No fa gaires dies a un forn del meu poble vaig observar un fet que em va remoure la nostàlgia. La dependenta va enfarinolar les ensaïmades que despatxava no amb el típic sedasset, amb les vores de fusta amable, allisada, palpada pel temps i infinites mans sinó que ho va fer amb un colador. Ben bé hauríeu assegurat que l'havia comprat als 'xinos': el mànec delator, les vores de plàstic d'un rosa fosforescent. Us he de confessar que d'entrada, el fet, va significar un cop baix, d'aquests en forma de galtada inesperada o pessigada de monja a traïció, però lentament em vaig refer. Què importa en el fons: l'ensaïmada o el sedasset? Què és pitjor, que substitueixin els vells sedassos o que ens venguin ensaïmades que semblin i s'assemblin als donuts o als bollos?
Si el nostre President no anàs tan ocupat en viatges a l'estranger – o per l'estratosfera política, no sé quins són pitjors i més costosos?- li hauria traslladat el meu dilema. Un trasllat inútil perquè, estugós com és de trobar-se cara a cara amb qualsevol forma de dissidència, segur que m'hauria esquivat. Com esquiva els dubtes i dilemes, més importants que no el meu, que tenen els ciutadans de les Illes Balears. De totes maneres, si la meva gosadia hagués traspassat la guàrdia presidencial – alhora també guarida, per allò del trilingüisme coix- i l'acadèmic doctor Gómez hagués estat de bona jeia, alçant els tacons mig pamet, per donar una certa altura intel·lectual a la resposta, hauria dit que òbviament, tot i que els nostres padrins mai no s'haurien imaginat menjar-se una ensaïmada sense haver rebut la llacor de la revinclada orgasmàtica del sedasset, tot tenint en compte que el món avança, allò substancial i important és que una ensaïmada sigui una ensaïmada, encara - i ho hauria subratllat arquejant les celles, com qui fa una postil·la ex càtedra- que el saïm no sigui de porc negre autòcton.
Si vostès el veuen tan intel·ligent de donar una resposta semblant a aquesta es faran creus de pensar que és incapaç de deduir que allò important és que la llengua d'aquesta terra sigui la catalana, la genuïna. I aleshores invocaran, amables lectors, amb totes les forces la beatitud del Pare Serra, el petrer, perquè els doni, bastaria una untadeta de no res per observar-ne millorança, un poc de saviesa divina que els fes trobar el camí encertat. Ni que fos el de la filologia -vejats miracle, que va escriure un altre frare de nom Anselm. I així estalviar-nos dia sí i dia també l'haver-nos de donar maceta amb les modalitats, la llengua dels nostres padrins i els efectes perversos i nocius que té la varietat estàndard.
Un discurs que ha aconseguit fer treure reverd al gonellisme actiu i també al passiu d'aquestes illes nostres. No només al gonellisme carcamalista sinó al que podríem anomenar gonellisme de tercera via. Una cosa light, mig figa i mig raïm, que des de fundacions i pàgines feisbuqueres defensa “lo nostro”, sense acabar d'abjurar d'una certa unitat idiomàtica, però volent combatre els efectes perniciosos d'allò que tenen totes les llengües modernes: la varietat estàndard. Val a dir, que les terceres vies – siguin del ramal que siguin- mai no han anat bé. I aquesta tampoc no n'és una excepció: rep de per tot.
La meva experiència com a ensenyant de la llengua – i que fa apologia diària en favor de les formes nostrades- em diu que els únics guanys que ha tengut l'estàndard ha estat la forma sóc per som i les formes de subjuntiu de la primera conjugació en -éssim, éssiu. (Cantéssim, cantéssiu). En canvi, el guany de la interferència del castellà és innombrable. Des de la relaxació fonètica, passant pel lèxic. Ara els meus alumnes mengen a tothora, no berenen, ni dinen, ni sopen. Se cauen, se xoquen, se baixen les escaleres (sic) ràpid, etc.
Jo ho tenc clar. Posats a triar preferesc l'ensaïmada. I el president? De viatge, com sempre.
Rafel Crespí i Ramis
L'ensaïmada i el sedasset