El president de les Illes Balears, José Ramón Bauzá, ha tornat, amb el seu seguici, de Califòrnia, on s’ha honorat la memòria de Juníper Serra. No entraré en la qüestió de quin paper va fer Juníper Serra a Califòrnia, ni analitzaré –no tenc prou coneixements per fer-ho- la tasca que suposà l’establiment en aquells territoris nordamericans de les diferents “misiones” que hi establí el benemèrit petrer. Com a mínim, a Bauzá la premsa espanyola no se li ha tirat a sobre, perquè hagi realitzat un viatge de caire internacional per recordar una figura insular egrègia, i, de passada, per intentar promoure les illes Balears com a destinació turística.
Ningú li ha criticat el viatge perquè el va fer acompanyat dels anomenats prínceps d’Astúries (com a mínim, sembla que ella sí que ho és, d’Astúries) i perquè va posar corones i altres ornaments florals amb banderes espanyoles pertot arreu. Per tant, ningú dubtava de la qüestió. I, d’altra banda, al pare Serra tampoc no li hauria sabut gens ni mica de greu. Tampoc no va ser necessari que la diplomàcia espanyola estigués permanentment amb l’ai al cor, com ocorre en d’altres delegacions “autonòmiques” que van pel món…
Per als californians i per als americans en general, que es fessin els actes en memòria de Juníper Serra tampoc no els tocava gaire. Tot i que, evidentment, Serra no és, ni de bon tros, el balear més il·lustre dels que han contribuït, d’alguna manera, a forjar l’Amèrica actual. Hi està molt per damunt, per exemple, l’almirall Farragut, primer comandant general de l’armada americana, quan Amèrica va esdevenir una nació lliure. En honor seu, un dels portavions més grans de l’armada americana es diu SS Farragut. I a Ciutadella existeix un monòlit en honor de l’egregi personatge. Si Bauzá s’hagués atrevit amb l’insigne menorquí, probablement als Estats Units s’haurien alçat algunes guspires, i tota la qüestió diplomàtica no hauria anat tan lleugereta. Clar que en Bauzá tampoc no s’hauria atrevit a fer la gara-gara a un independentista de cap a peus, per molt que la independència no fos d’Espanya sinó del Regne Unit.
Mentre en Bauzá es passejava amb els prínceps d’Astúries per Califòrnia i feia les pertinents lloances de Juníper Serra (Junípero, sempre Junípero, per cert!), encara ressonaven els brams que havia ocasionat la visita del president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, a Israel. I, com tothom qui va ben encaminat, en Mas rebia per la dreta i per l’esquerra. Des de diverses formacions (adultes i juvenils) de l’esquerra catalana s’arribava a dir que el president Mas havia de fer algun acte de desgreuge amb els palestins, perquè “només ha visitat una de les parts en conflicte”, com si en Mas se n’hagués anat, directament, a un camp de batalla, i no a tractar amb un país democràtic, de cara a fer-hi intercanvis científics, tecnològics i comercials. I, de passada, de cara a fer-los conèixer el procés en què està immers la societat catalana.
Des de la dreta, Soraya Saénz de Santa María, va criticar durament les despeses del president de la Generalitat i del seu seguici en la visita a Isarel. La va ben vessar, perquè Artur Mas hi havia viatjat en classe turista, cosa que no fa cap alt dirigent de l’Estat espanyol (ni de les autonomies de fireta), i perquè se n’hi va emportar un nombre de persones ridícul si ho comparam amb qualsevol desplaçament dels mandataris espanyols. Una nota de premsa, una mica iracunda, de presidència de la Generalitat posava a solc la vicepresidenta del govern espanyol.
En els comentaris periodístics posteriors, algú va recordar –i aquí sí que devia fer mal!- que el govern espanyol i la ciutat de Madrid varen sufragar, amb el fruit de la nostra suor, el desplaçament a Buenos Aires de més de dues-centes persones, no sé si tots en classe turista, ni si només va ser per a un acte o si s’hi quedaren més temps, perquè, al final, l’alegria es desplaçàs a la llunyana Tòquio.
Tot plegat l’únic que demostra és que el govern espanyol té un mecanisme de premsa i propaganda perfectament engreixat, que dispara contra tot allò que no li convé i posa cara amable a tot el que li reverteix favorablement. I és precisament aquest mecanisme de premsa i propaganda l’element més excloent que es pot presentar davant la societat catalana. I és també allò que dissipa qualsevol dubte sobre la idea que tenen a Espanya de l’espanyolitat de tots els que no som castellans.
A favor d’en Ginebró sempre que es digui Junípero i no Juníper (que és com s’ha de dir en català estàndard, per cert) i hi hagi els prínceps per beneir-ho. En contra, radicalment, de la relació directa entre Catalunya i Israel. I a favor de la despesa més esbojarrada sempre que sigui per prendre’s un relaxing café con leche a tocar de la Puerta del Sol. I encara n’hi ha que no els tenen ben calats!
Juníper