He llegit als diaris que aquests dies fa 75 anys de la fi de la batalla de l’Ebre, aquella malifeta històrica que s’endugué a l’altre món devers 30.000 joves segons les cròniques, i m’ha vingut a la memòria una història ben digna de ser contada.
Ja fa una bona embosta d’anys, potser una vintena o més, a la vetllada d’un sopar de matances vaig tenir l’oportunitat de conèixer i viure en directe potser una de les experiències més vitenques i deixondidores de la meva vida. El sopar era a ca l’amo en Joan Siquier “Marxandet” i madò Catalina Riera “Perla”, de Petra, que com que el cosí germà de la meva companya Neus, en Jaume Dam, quan en va ser el temps i moment es casà amb la seva filla Margalida, cada any compartíem dia. I taula, és clar.
Aquell any, ocasionalment també comparegueren a l'eixida els pares d’en Jaume, el conco Ventura Dam i la tieta Matilde Castillo, naturals i veïns de Roda de Ter (sí, el poble de l’estimat Miquel Martí Pol; serveixi també el present com a tribut a la seva memòria, ara que n’és temps i moment). I res, ens asseguérem per sopar i ben a prop de nosaltres o feren també els dos consogres, el Joan i el Ventura. Resultava que ambdós havien fet la guerra del 36, però en bàndols oposats, l’amo en Joan amb les tropes rebels i el Ventura amb les republicanes. Ells dos que, ja dic, seien dues cadires més enllà de la meva, no pararen de parlar d’aquells temps tan rebecs, de situacions difícils de les quals se n’havien pogut sortir, dels riscs que havien vists tan propers, la fam i la son, el brunzir, el saluet que feien les bales quan passaven arran d’orella. Allà on ho vaig passar més fotut va ser a la batalla de l’Ebre, digué “Marxandet”. Uep, aquí se li alçà l’orella al Ventura, jo també hi era, replicà, no me’n parlis, sí que ens ho féreu passar puta, sí, i per on paraves tu?. Un poc per tot, li contestà Joan, però sobretot cap a lo darrer, entre Gandesa i Villalba dels Arcs. I jo també, cony, replicà el Ventura, mira que si m’arribes a fotre un tret, tu! Jo quasi mai disparava als homes, ara que ja ho puc dir, afegí l’amo en Joan. Record que tot una horabaixa que em vaig passar rebentant les taronges d’un hort que hi havia a l’altra banda del riu... No en vaig deixar ni una..., tenia una punteria, jo...!
I al Ventura que se li posaren els ulls com platets: com, què dius? I això era just baix de Gandesa? Sí. Al costat d’una casa amb un fasser molt alt? Sí. Hòstia tu, rere les marjades de l’hort érem tres els que havíem de sopar d’aquelles taronges i tu ens les vas fer miques, cabró...! I riguérem. Tota la taula esclafí. Sobretot en veure la cara de sorpresa i penediment de l’amo en Joan “Marxandet”.
Ja no hi són cap dels dos, però el seu record d’homes de bé, sí que hi és, romandrà sempre dins el meu cor. Bons pitots. Bona gent. Ventura, Joan, partíreu i em deixàreu gust de poc al paladar. Em revé l’enyorança.
Gabriel Florit i Ferrer.
Una eixida a la batalla de l’Ebre