Els diaris actuals continuen tenint lectors, fins i tot dBalears.cat. Entre els lectors d’aquest diari n’hi ha alguns que mostren la filassa amb les seves reaccions escrites, actituds que s’han d’entendre també en el marc dels debats i del joc de taulell polític actual. Alegra saber que els articles d’opinió d’aquest diari continuen estimulant el pensament d’aquesta terra, especialment entre el mallorquinisme i l’antiespanyolisme.
Tot allò que serveixi per defensar Mallorca i per fer el país més fort ens tendrà al seu costat i que ningú no es pensi que ens posam nerviosos en sentir tirs a prop, encara que els franctiradors mai no són de fiar. Formam part d’allò que entenem com a resistència civil, és a dir dels grups que planten cara de forma sistemàtica als models imposats i contra tota casta de colonialisme. I que ningú no s’engani, perquè també hi ha moltes maneres de resistir com ha escrit recentment i brillantment Enric Juliana, en un llibre sobre la modèstia on fa una apologia del seny i on ofereix una anàlisi ben enfocada i ben posicionada sobre la política espanyola en general i Espanya en particular. És el mateix Juliana citant José María Aznar qui ens ha inspirat algunes idees d’aquest article, particularment a partir de Jankélévitch quan parla de què la situació actual té es mou en les fronteres del tot i del quasi res. Políticament sembla que tot està en mans del Partit Popular i probablement aquesta apreciació tingui una part de la veritat històrica actual. Econòmicament, socialment i culturalment les Illes Balears –i són paraules d’Enric Juliana- se deuen a Berlín, Madrid i Barcelona, per aquest ordre.
És natural, doncs, que segons els interesses del sector la mirada estigui enfocada a un d’aquests tres eixos de poder. Des de la filosofia del punt mitjà, de la moderació i del seny de l’escola escocesa que ha dominat l’escola mallorquina des de mitjan segle XIX, convé no perdre de vista que cadascú de nosaltres i els col·lectius de referència ideològica, econòmica o cultural no representen el punt de vista, ni les idees, ni els interessos de la majoria, sinó exclusivament d’una part, per bé que ens imaginem la realitat molt semblant a allò que és el nostre univers mental particular. Ens sentim abanderats de la majoria i molt probablament no és així. Ens feims forts i resistim sense saber amb exactitud el pes que el nostre punt de vista representa en el conjunt de la societat. Des d’aquesta posició, més desitjada que real tanmateix, tenim una tendència a voler influir, guiar i acompanyar la societat a canviar en una altra direcció i a corregir aquelles posicions que consideram que porten el país a la deriva.
Dir que les coses no van bé és una bajanada, però també és el punt de partida que cal reconèixer, conèixer-ne les causes i treballar per trobar-hi solucions. A punt de començar el centenari de la pitjor guerra de trinxeres de la història de la humanitat, per ventura val la pena repensar el sentit de la resistència i imaginar estratègies més creatives i més generoses pel país, sense haver de glopejar tant de cainisme carpetovetònic.
Pere Fullana, historiador