Acab de llegir la cremadissa de les portes de la seu del PP eivissenc, i no hi he estat gens ni mica d’acord, fotre, que això no és això, home. Com tampoc estic d’acord en cap tipus de violència vengui d’allà on vengui, mancaria. Sempre he sentit a dir que “al que alça la mà, li cauen les raons”. És una dita nostrada molt antiga aquesta. Violència mai. Tot s’ha de poder arreglar parlant, aquesta és teva, aquesta és meva, arribar a conclusions, respectar-les mútuament a ser possible sense alçar de més la veu, com a persones, com a éssers humans, no com a cans rabiosos. Qualque pic he hagut de ser testimoni, he vist i escoltat discussions i qualque empenta afegida per temes que en veritat feien rialles, no valien l’alè que es gastava ... Amb una paraula, vostès ja m’entenen.
Però, per desgràcia de tots, de cada dia que passa l’aire de respirar es torna més espès, els barrams s’estrenyen massa fort, moltes mirades s’endureixen una cosa de no dir. I el més greu: en persones que ni tan sols mai ho haguessis sospitat, normals, pacífiques. Qualque cosa no rutlla bé. Pot ser molt greu a curt termini, i no m’agradaria esglaiar ningú.
Dia a dia es van deteriorant de manera més alarmant els serveis públics i socials més elementals, més necessaris. Començant per la sanitat per exemple, que puc xerrar de jo mateix, no importa guaitar a cal veïnat: mirin, com a diabètic que tenc la desgràcia de ser, entre altres precaucions puntuals diàries, per prescripció de l’especialista un pic cada mig any m’han de fer una anàlisi de fons d’ulls, per mor de la predisposició, el risc que tenim els que patim aquesta deficiència pancreàtica de ser afectats de cataractes i altres malalties infeccioses dels òrgans de la vista. Em podeu creure si us dic que, sol·licitat ben d’hora al seu temps i moment, ara mateix ja fa catorze mesos de la darrera vegada que m’ho miraren? Que he insistit i repetidament m’han contestat el clàssic: ja li telefonarem? Així anam.
Més d’en Gabriel Florit i Ferrer per part de mare. Els primers vint o vint i cinc anys de vida laboral vaig cotitzar l'anomenat “règim general”, i per cert dins una categoria alta, que jo exercia d’encarregat, de cap de departament, etcètera. Fins que la darrera companyia on vaig treballar se n’anà en orris i em vaig decidir a fer-me venedor pel meu compte, ja saben, representant, agent comercial, cosa que durà fins que vaig acabar el meu temps de cotitzant. Sabeu vosaltres quina misèria cobra de jubilació un autònom? Sí, d’acord, pagàvem manco, però també s'ha de dir que no teníem subsidi d’atur, ni vacances pagades, ni baixes per malaltia els primers quinze dies, crec, que tampoc no hi vaig estar mai de baixa, jo. Sabeu per quines cinc-centes no m’han de valer per a res els anys cotitzats al règim general? Sols compten els darrers quinze anys. No són meus tots els doblers cotitzats? Me n’han de regalar cap, trobau? Ala, venga, no en vull parlar pus que em descol·loc.
Gabriel Florit i Ferrer