Hi ha polítics que són més curts que una màniga de guardapits i ens volen fer creure que la mare de déu nom Joana. Es pensen que una proposició no de llei en la qual es proclami que els Països Catalans «no existeixen», farà que desapareixin del mapa i del sentir de la gent. Idò no. Les realitats històriques, geogràfiques i els sentiments de la gent no es muden amb una votació al Parlament. Tanmateix hi ha una part de la població, de cada vegada més gran, que té clara la seva identitat i la seva nacionalitat.
La Declaració Universal dels Drets Humans ens empara. L’article 15 diu: “Tota persona té dret a una nacionalitat”. I algú ens pot dir: “Ja en teniu una de nacionalitat, l’espanyola”. Però l’article 15 no acaba aquí. Després del punt i seguit diu: “Ningú no pot ser privat de la SEVA nacionalitat”. I per molts de nosaltres, la nostra nacionalitat és la catalana. I el president ja pot cantar missa al Parlament, que això no canviarà.
El terme Països Catalans ve de molt enrere. Està documentat el 1661, també a la “Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia” publicat a Madrid el 1876. Apareix als textos de l’historiador Ferran Soldevila del 1928. El 1936 al “Missatge als Mallorquins”, escrit per una sèrie de polítics i intel·lectuals catalans i la “Resposta als catalans” feta per escriptors i intel·lectuals mallorquins, entre els quals hi havia Gabriel Alomar. A més, el 1962 qui en parla, modernitza, consolida i omple de contingut el concepte Països Catalans és el valencià Joan Fuster, de qui Pierre Vilar digué que era la persona més intel·ligent que havia conegut.
Però els Països Catalans no són només un concepte datat en el temps, són una realitat històrica, un desig, una esperança de llibertat per a molta gent que comparteix una llengua i una cultura, una manera de fer i de veure el món, de contribuir, des del nostre ésser i la nostra manera de ser, a la construcció d’un món millor, més solidari, basat en un model econòmic i social on es prioritzin les persones, l’economia del bé comú, el respecte pel medi ambient, la diversitat cultural i nacional, el repartiment equilibrat de la riquesa, sense armes, ni guerres, ni tortures, ni tampoc morts per falta d’aliments o d’aigua.
Personalment ja fa estona que tenc la meva identitat clara. Som dona, mallorquina i catalana i de moment la meva nacionalitat no està reconeguda a l’estat on visc. No he perdut l’esperança d’aconseguir la plena llibertat de la nació cultural catalana, aquests països catalans, que podrien arribar a ser nació política si així ho decideixen de forma pacífica, democràtica i majoritària els pobles que en formen part a exercir el seu dret a l’autodeterminació.
En Bauzá en comptes de solucionar els problemes que patim du al Parlament debats estèrils que no canviaran cap realitat i que responen a les paranoies personals del president. Què han de pensar les persones que han perdut la feina o la casa quan veuen que al Parlament es perd el temps amb proposicions no de llei per dir que els Països Catalans no existeixen? O de si el Parlament de Catalunya quan defensa la llengua catalana cau en la “ingerència” de no se quina cosa. Ala venga, que la gent no és beneita! Tothom sap que si algú maltracta l’espanyol surt el govern d’Espanya a defensar-lo. Tots sabem que el govern de l’estat ha destinat 90 milions d’euros en un any a l’Instituto Cervantes per promoure la llengua i cultura espanyola a diferents països del món i ningú no l’ha acusat d’ingerència. I sabem també que ha destinat 0 euros al català, que segons la constitució espanyola hauria de ser objecte de respecte i protecció i tampoc no veim cap queixa del govern del PP balear.
I és que estam cansats de falsedats i mentides, cansats que ens digueu que la crisi s’ha acabat, que la desigualtat social no existeix i que no ens solucioneu els problemes greus que tenim: La doble crisi econòmica que patim, l’estructural i l’espoli fiscal a què ens sotmet el govern de Madrid, el 25% de la població en risc d’exclusió, el fet que només una de cada cinc persones a l’atur pugui trobar feina a curt termini, el degoteig constant de persones desnonades de ca seva, els índexs més alts de fracàs escolar. Ens heu suprimit plantilla docent, professorat de suport, hi ha massificació a les aules, falta pressupost per partides ordinàries de funcionament, per ajudes de menjador, transport escolar i llibres de text. President posau fil a l’agulla als problemes que patim i deixau de banda les fòbies personals que només us interessen a vos i al grupuscle extraparlamentari que us marca l’agenda.
Per acabar i des d’aquestes línies volem agrair al Parlament de Catalunya que defensi la llengua catalana de les agressions que es produeixin a qualsevol punt del domini lingüístic català, ja que els atacs que es produeixen a una part de la llengua, l’afecten en el seu conjunt. Visquen els Països Catalans!
M. Antònia Font / Normalització lingüística STEI
Idò sí, els Països Catalans existeixen!