Els qui em coneixen saben que no practic l'autocomplaença personal –en realitat no en tenc cap motiu– ni institucional, de les societats i institucions a les quals pertany, la UIB i la RAMIB. També, i seguint sempre el consell d'Azorín, mir de ser moderat en les expressions d'alegria que em produeixen les bones notícies o els esdeveniments que són favorables a mi o a la societat on visc. Però avui no ho seré, moderat. Avui crec que toca fer repicar les campanes i fins i tot amollar coets. El motiu de tanta satisfacció és perquè en la meva opinió hi ha hagut en aquests darrers dies una gran aportació balear a la història de la cultura i la ciència mundial. Una aportació fins i tot – i em toca saber el que dic– superior a la que feu Ramon Llull a la lògica o el mateix Orfila a la toxicologia. Que quina és aquesta idea tan important i innovadora, us preguntareu. Ho diré clar i català: L'aprovació per part del parlament balear de la no existència –si he de fer cas al que diuen els diaris– dels impròpiament anomenats Països Catalans. No us podeu imaginar com m'agradaria tenir la “làbia” adient per poder comunicar la importància de l’esmentada aportació, difícil de sobrevalorar. Per començar vos he de dir que a mi – i ja em sabreu perdonar la bravejada– no m'ha sorprès del tot. Som conscient de la singularitat de la classe política al nostre País Balear –no sé si és legal o il·legal o no denominar-lo així– i de l’existència a ca nostra d'una de les més cridaneres paradoxes que es donen al món de la política i de la cultura. I és que el nostre partit conservador té una sorprenent però indiscutible tendència per l'anarquia intel·lectual i ‘l heterodòxia. Una mentalitat, un tarannà, el seu, que faria empal·lidir els clàssics de la contracultura com puguin ser Bachelard, Foucault o el mateix Marx. I ho fa amb un agosarament i desvergonyiment tan gros o superior al que mostraven els joves estudiants durant el maig francès del 1968. La cosa va començar amb –contra– la filologia acadèmica i universitària. Basta repassar les hemeroteques per veure com aquests lingüistes revolucionaris –Delgado, Bauzà, Alemany, Font, Piña– plantaven cara al que era el dogma que sostenen totes les universitats del món, aquell que deia –diu encara, després del desemmascarament?– que la llengua que es parla a València, Barcelona, Maó i Palma és una mateixa i es diu català. Després fou la pedagogia clàssica la que rebé els atacs dels conservadors mallorquins. Aquests han afirmat la sorprenent idea que la millor manera de defensar el coneixement gramatical és fer la llengua pròpia i comuna voluntària –prescindible– i dedicar tots els esforços possibles a impulsar les modalitats comarcals amb la finalitat que d'aquí un parell d'anys no tenguin una sola llengua pròpia, sinó trenta o quaranta. Una gran riquesa, realment. Després de les seves aportacions revolucionàries a la filologia i a la pedagogia els pensadors conservadors han cregut que la millor manera d'ajudar a la recerca mèdica era subvencionar de manera extraordinàriament generosa uns procediments terapèutics que són desaprovats per la comunitat mèdica i científica internacional, sempre tan dogmàtica. És agosarament, inconsciència, o embriaguesa? No, per favor, no siguem hipercrítics i que l'enveja no ens impedesqui anomenar aquesta actitud amb l'adjectiu que es mereix: valenta. Però ara aquest atreviment i valentia del PP han anat fins i tot una passa més enllà. I els seus teòrics pensadors han penetrat, ardits i a contracorrent, en un terreny encara més perillós i salvatge que el de la filologia, pedagogia i medicina. És el de la metafísica i més concretament el de la seva branca anomenada ontologia. L'ontologia –ja ho sabeu– és la disciplina i el saber que s'ocupa dels sers, de quins existeixen i quins no. Durant la història de la humanitat, l'ontologia fou en principi una ocupació i preocupació dels teòlegs. Ells discutiren sobre déus, àngels, dimonis, divinitats i altres assumptes semblants. A l'etapa creencial li succeí –estic seguint, com és manifest, el model comtià– la filosòfica, i la filosofia se n'ocupà de la matèria, la vida, l'ànima, els universals, les essències, les substàncies etc. En la tercera i posterior etapa fou la ciència la que reclamà l'entrada en el camp de l'ontologia per opinar sobre el que existeix o no: planetes, DNA, viroïdes, bossons, éter, microbis, forces gravitatòries, homínids i prehomínids, forats negres, vida a l'univers, etc. Mai us podreu imaginar la quantitat de concilis, encícliques, congressos, reunions, seminaris, debats, revistes científiques que s'han organitzat per tal de dilucidar sobre el que existeix o el que no existeix en aquest món. Són milions i més milions els savis que es dediquen a discutir sobre quins són els sers reals i quins són imaginaris. Una tudadissa, segons alguns, d'esforços i de doblers.
Si he sabut expressar-me crec que ara podreu entendre millor l'emoció que vaig experimentar quan vaig copsar l’extraordinària aportació del nostre –el de les Balears i no el de Madrid, ep aquí– partit conservador. Guiats per un sòlid esperit democràtic el PP Balear ha pensat que els qui havien de decidir sobre si existeix una cosa o altra –els Països Catalans, principalment– no són ni els teòlegs, ni els filòsofs, ni els científics, sinó els polítics, els representants –siguem honests– de la voluntat popular. Han canviat igualment el lloc adient per a la discussió : res de symposia, reunions, seminaris, congressos, tallers, acadèmies, universitats, associacions. És al Parlament –i aquí rau la gran originalitat de la seva proposta– on s'ha de discutir sobre el que existeix i el que no, i són les resolucions i les proposicions de llei, o no llei, les que han de definir les coses en les quals hem de creure i les que no.
Dit el que ha dit, crec que no us serà difícil imaginar l'emoció que vaig sentir que aquella gran aportació al camp de la metafísica era expressada en la nostra llengua –no em fa ser fàcil determinar amb quina modalitat– per la senyora Mabel Cabrer Cabrer. Si els meus col·legues, els historiadors del pensament, són una miqueta justs aviat situaran a la senyora Cabrer entre els clàssics de l'ontologia: al costat de Husserl, Heidegger, Hartmann o el mateix Tomàs d'Aquino.
I voldria acabar encoratjant els nostres polítics conservadors que no desaprofitin el camí que amb tant d'agosarament i valentia han obert. I que ben aviat ens il·lustren mitjançant les seves discussions i els seus vots al Parlament Balear sobre l'existència o no de la Santíssima Trinitat, el Purgatori, la Hispanitat, l'ànima, el RNA transmissor, els coenzims, els bossons o l'aigua i la vida en altres planetes. Ens estalviaríem moltes disquisicions i maldecaps sens dubte cars i probablement inútils. Són, aquests citats últimament, temes molt més transcendentals –qui ho pot dubtar?– que no els pobres Països Catalans, que tant de neguit els produeixen.
Francesc Bujosa.