Des de Mallorca estant, som espectadors del camí cap a la llibertat que ha iniciat Catalunya amb pas ferm i assenyat, plantejant a l’Estat un repte democràtic sense precedents a la història des de 1714 i que té com a objectiu conèixer la voluntat dels seus ciutadans al voltant de quin futur polític volen per a Catalunya.
El repte no és senzill, per radical, ja que pretén anar a l’arrel del conflicte històric existent entre una Catalunya que se sent nació i una Espanya d’arrel castellana que se sent propietària única de l’Estat, que no accepta la diversitat al seu interior, i pretén assegurar la seva integritat territorial escudant-se en la sobirania popular única de tot el poble espanyol.
Sí, és cert que des de 1978 Espanya gaudeix d’una democràcia parlamentària que permet la lliure expressió de totes les opinions dels seus ciutadans, però també és cert, que aquesta democràcia prohibeix, mitjançant una Constitució molt rígida, que algunes d’aquestes opinions es puguin implementar si algun dia són socialment majoritàries. Aquest fet, ens porta a un cul de sac que impossibilita la resolució del conflicte nacional a l’Estat i que obliga forçar la legalitat als qui el pretenen solucionar. Aquest fet però, no hauria d’escandalitzar a ningú ni hauria de ser excusa si realment es volgués trobar solució al repte plantejat, ja que la història està plena de casos semblants. Sense anar més lluny, no hem d’oblidar que l’Espanya democràtica va néixer del trànsit de les lleis del Movimiento Nacional fins a la Constitució de 1978 mitjançant reformes legislatives que no varen dubtar en forçar la legalitat. És a dir, com dirien els anglesos davant el cas escocès: “When there is a will, there is a way”.
Per tant, des del moment que Espanya contraposa la legalitat constitucional a la voluntat democràtica del poble català, demostra un posicionament molt dèbil i difícil de mantenir a llarg termini davant la comunitat i la legalitat internacional. En contraposició a la debilitat de l’Estat, Catalunya es presenta amb la força democràtica de la societat civil que des de fa anys treballa pel procés organitzant consultes, manifestacions i cadenes humanes i que finalment, posant en entredit la teoria de les elits, ha estat capaç d’empènyer la classe política per a què lideri el procés amb el president Mas al capdavant; un bon exemple del qual en Ramon Barnils definia ja fa anys com 'independentisme tranquil'.
El procés català, per democràtic, esdevé un exemple que des de Mallorca no podem perdre de vista, ja que essent conscients de les diferències socials i polítiques existents entre els dos territoris (només cal veure els resultats electorals o el darrer Quadern Gadeso sobre la “Identitat dels illencs”), mostra un camí molt interessant per assolir la recuperació de la dignitat com a poble, i el que és més important i li dóna més força: es basa en la lliure expressió de tots els ciutadans.
Xavier Mora
Politòleg
L'independentisme tranquil