Intent –amb més esforç que no èxit– utilitzar –aplicar, dirien els moderns– els esquemes, les idees o els models de moda en el camp de la meva professió –la d’historiador de la ciència– per poder entendre millor el que passa en la societat on visc, tant en el camp de la política com en el de l'economia. L'anomenat conflicte català és un d'aquests problemes que mir d'esbrinar a la llum del pensament dels clàssics de la historiografia de la ciència. Entre els cultivadors d'aquesta disciplina, hi ha un ampli consens en el fet que un dels més grans i influents llibres que es publicaren en el segle passat (1962) és l'anomenat “Les estructures de les revolucions científiques”, l'autor del qual fou Thomas S. Kunh. L'escrit de Kuhn tenia un clar propòsit que no era altre que entendre –entendre per, després, explicar: ell era també professor– com i per què canvien les idees que la ciència fabrica per comprendre millor les lleis de la natura. En la formulació del seu model de canvi científic, Kuhn va popularitzar, li va donar un nou sentit, la vella paraula d'origen grec que es diu paradigma. Hi ha algun lector d'aquest diari que no hagi sentit mai la paraula paradigma o el seu adjectiu derivat paradigmàtic? Crec que no. El paradigma, en el nou sentit que li donà Kuhn i que s'ha popularitzat arreu del món, significa una idea molt i molt important que serveix com a pal de paller per organitzar el saber d'una àrea prou àmplia de coneixement. Tres exemples de paradigmes són: l'àtom, per a la física i la química; la cèl·lula, per a les ciències de la vida, i la teoria geocèntrica, per a l'astronomia clàssica. Un paradigma és acceptat i defensat per la comunitat de científics bàsicament si ajuda i serveix d'orientació per a tres activitats. La primera, l'aplicació tècnica dels coneixements. La segona, la docència: si subministra ordre i claredat a les classes. La tercera, la recerca: marca camins d’investigació per a obtenir nous coneixements. Kuhn era perfectament conscient que els paradigmes no eren eterns i, a partir d'aquesta consciència, va voler elaborar un model de per què i com neixen, perduren i moren els esmentats paradigmes. I com, després de morir, són substituïts per uns altres de més joves. Estic convençut que, després de llegir les paraules anteriors, els lectors amics i fins i tot els lectors detractors, que no són gaires però sí constants, hauran endevinat la meva intenció. Sí: el que vull és comparar la concepció unitarista –espanyolista– i la seva concepció rival, la separatista, la catalanista, amb els paradigmes de Kuhn. Quins ensenyaments en podrem treure si comparam o igualam el paradigma espanyolista amb –i voldria que “ells” no ho preguessin a mal: m'ha sortit així– la teoria geocèntrica, i la catalanista amb l'heliocèntrica. Amb la voluntat de ser breu, encara que conscient dels perills que comporta un excessiu esquematisme, definiré els conceptes de nació que són substancials en un i altre paradigma. Els espanyolistes pensen –argumenten, almenys– que Espanya és una nació perquè té unes autoritats comunes i una ordenació jurídica igualment comuna, acceptada, a vegades, democràticament, altres –algú ho negarà?– imposada “manu militari”. El concepte de nació del paradigma catalanista és un altre. Diu bàsicament –i torn demanar perdó per l'excessiu esquematisme, reduccionisme i aparent falta de neutralitat– que Catalunya –o els Països Catalans en la versió més “hard” –formen una nació perquè tenen una llengua i una cultura comuna. Una llengua i una cultura comunes que s’han de defensar. La setmana que ve –serà ja passat Nadal– intentaré explicar què diu Kuhn sobre el que passa quan dos paradigmes s'enfronten i què en podem aprendre del seu, us assegur que molt famós, model. Ara, només em queda desitjar a tots aquells que tenen la deferència de llegir els meus articles –no importa de la religió que siguin, ni si, fins i tot, en tenen dues– unes molt bones festes.
Francesc Bujosa.