L’absurd dels parlamentaris, provincials i provincians ‒no arriben a “regionals”‒, del PP, aprovant una moció absurda i que, tanmateix, no serveix per res (al contrari d’altres textos que han aprovat, que sí que serveixen, i molt, per anar contra tot allò que fa part de les essències del nostre petit país insular), posa en relleu la ínfima qualitat intel·lectual de l’actual majoria absoluta parlamentària, i de tot allò que l’envolta. I una manca esfereïdora de sensibilitat i estima en relació amb la llengua, la cultura i la identitat dels seus avantpassats, dels nostres predecessors. Tanmateix, res d’això no és nou perquè cada dia ens en donen proves. Unes proves, això sí, cada vegada més irracionals i delirants, que palesen una ignorància i una mala fe tan esborronants com volgudes, a parts iguals.
Perquè res del que l’altre dia va dir la senyora portaveu del PP té a veure amb el que entenem per Països Catalans els qui fem ús de l’expressió (i ho continuarem fent mentre no ens ho prohibesquin, o encara que ens ho prohibesquin). No, això dels Països Catalans és una cosa molt més senzilla, tangible, palpable, tranquil·la i amable que els exabruptes biliosos que hom li dedicà. De fet, si no vaig errat, qui primer va fer servir la denominació, encara en minúscules, va ésser un occità, Charles de Tourtoulon, a la seva biografia sobre Jaume I, publicada en francès entre 1864 i 1868, i traduïda en castellà el 1874. Per cert, una obra que, malgrat que lògicament ha envellit molt al cap d’un segle i mig des que fou publicada, encara és lluny de merèixer el qualificatiu de decrèpita. I és que el comte de Tourtoulon era, sens dubte, un magnífic historiador. Als nostres ulls, el llibre resulta interessant per l’esforç arxivístic i interpretatiu que hi esmerçà l’autor, la recreació de la vida del passat, el rigor i la comparació històrica que hi trobam i la descoberta que conté, en plena Renaixença literària, de les nacionalitats històriques, tot subratllant els vincles que unien les antigues terres de la Corona d’Aragó i, en particular, la comunitat cultural i lingüística forjada entre Catalunya, les Balears i el País Valencià, arran de les conquestes de Jaume I. A la qual Tourtoulon no dubta a anomenar “països catalans”.
Una realitat, denominada de la manera que fos, o sense una denominació específica, que el sentit comú no qüestionava. Ans al contrari, ho estimulava. Per això, no ens ha de resultar sorprenent llegir a un número de la revista Cort de 1957, a la secció “Mallorquines en el mundo”, el següent titular: “Desde la Argentina: Ha cumplido cien años el montepío de Montserrat. Lo fundaron 139 catalanes. Posee 2.500 socios entre catalanes, baleares, valencianos e hijos y nietos de los mismos”. Això són els Països Catalans que la senyora Cabrer l’altre dia negava: una comunitat de persones amb una consciència d’origen comú, d’afinitat lingüística i cultural, fins i tot d’idiosincràsia. Tot el que ara, a base de negacions i d’atacs viscerals, es vol esborrar. (Que després hom ho vulgui traduir en una realitat política, és una opinió tan respectable com la contrària).
Perquè ‒mirem de reflexionar una mica‒, aquests emigrants catalanovalencianobalears que compartien un mateix casal a l’Argentina, eren catalanistes rabiosos? Eren independentistes ferotges? Eren antiespanyols contumaços? No, simplement eren catalans, valencians i illencs que tenien clar que compartien unes arrels comunes i que parlaven la mateixa llengua, amb la qual es devien comunicar habitualment, i segur que s’entenien sense cap problema (per tot això, precisament, s’agrupaven de manera voluntària en un mateix centre). I, com així ho tenien tan clar? A causa de la “imposició catalanista”? Perquè a l’escola els havien “adoctrinat”? Perquè havien llegit llibres que “manipulaven la Història”? Com que segur que una bona part no devien haver pogut accedir a l’alta cultura (ja sabem qui són els qui sempre emigren), l’única resposta racional és que la cosa era així gràcies al sentit comú. El mateix que ara ha desaparegut de les ments d’uns parlamentaris (provincians, ignorants, obtusos) els quals, quan es tracta de qualsevol cosa que té una mínima connotació de “catalanitat”, foragiten del seu cervell qualsevol dosi equivalent a quelcom raonable, racional, just i plausible. Que l’erudició d’un comte occità (“francès”, per als qui només creuen en els estats) del segle XIX i el sentit comú d’uns milenars d’emigrants, poc o gens lletrats, un segle més tard, convergesqui allà mateix, hauria de servir perquè la colla de diputats populars i el partit que els empara s’ho fessin mirar, si no fos perquè l’estultícia els impedeix cap mena de raonament.
L’actitud inquisitorial del PP, negant la realitat, recorda la de la Inquisició quan abominava contra l’heliocentrisme, condemnava Giordano Bruno a la foguera o feia retractar-se a Galileu (“eppur si muove”, però, diuen que digué pel cap baix, i encara que sembla que la frase és una llegenda urbana, segur que les paraules li passaren pel cap). Tanmateix el nostre món, en lloc d’ésser el centre entorn del qual girava tot l’univers, com defensava el fanatisme, n’ha resultat ser una peça insignificant. El temps acaba posant les coses i les persones al seu lloc, i els qui tan xalestament han votat que els Països Catalans no existeixen (és a dir, la comunitat lingüística, cultural...) també romandran, en arribar el moment, dins el sac dels ximples i dels insignificants. Mentrestant, però, hauran complit de manera satisfactòria la funció originària, pura i prístina que la vida assigna als ximples: dir (votar) ximpleries. L’enhorabona, per tant.
Malauradament, però, el món, des que és món, sempre ha funcionat així, no ens enganyem. Al text bíblic de l’Eclesiastès (1,7), llegim: “Denique cor meum ut scirem prudentiam atque doctrinam, erroresque et stultitiam; et agnovi quod in his quoque esset labor et aflictio spiritus”. És a dir, segons la traducció que en fa l’edició catalana de la Bíblia, a cura de l’Associació Bíblica de Catalunya: “Però, després de llançar-me a investigar saviesa i coneixement, insensatesa i niciesa, vaig comprendre que també això és un afany inútil”. Només cal afegir que, a la llarga, la veritat sempre acaba imposant-se a la mentida i a la impostura. I a la ximpleria. I més quan és de tan baixa estofa.