Quan jo era jovençà que ja em començava a afaitar i a adonar-me’n de les coses, badant una miqueta els ulls de veure-hi vaig saber que al meu poble, a pràcticament tots els pobles, hi havia aquell home, sobretot aquella dona, que per una màgia especial i potser una mica bruixa i tot, anau a saber, llevava els fics, desenfitava, feia un brou molt amarg que et curava el mal de dins la boca, aquelles bofeguetes... Els curanderos i les curanderes de redol, vaja, remeiers i remeieres. Si la vila era una mica més gran, normalment solien esser dos o tres, a fi i efectes de fer el bast. Per la mateixa regla de tres, si hi havia una al·lota que tenia un problema una mica més greu, un fic més gros, allò de què jugant jugant amb el jove havia quedat prenys per exemple, pagant i agraint i molt d’amagat també es podia trobar la persona que et solucionava el problema fil per randa, una seda. Amb unes condicions sanitàries d’allò més perilloses i sovint emprant més l’esma i l’experiència que la sapiència. Solia anar bé, la cosa, però no sempre. Hi havia excepcions. En tota circumstància sempre hi ha alguna excepció. I la cosa es tapava, normalment. Què ha tengut? Un còlic tancat. Ah! Pobra nina. Al cel la vegem. Tot això plegat entre la gent amb molts pocs “possibles”, que aleshores era quasi tothom. El personal que es pensava representar la classe mitjana, que semblava viure una mica millor que els demés, empleats d’ajuntament, funcionaris, mestres d’escola, guàrdies civils, res, fum d’estampa, més magres que fulla de pi. Talment, eh, que no exager ni aixinetes.
Però alerta, uep!, que personal amb els doblers fets i ben col·locats sí que n’hi havia també. Els senyors que en dèiem, una mica aristòcrates però menys, terratinents grossos, que aleshores això encara donava a bastament, o gentussa d’aquella que amb allò de l’estraperlo el temps de la fam s’havien fet bons a voler, a cos que vols, cor que desitges, i enviaven les fillones a col·legis bons de Ciutat, o fins i tot de Barcelona o Madrid qualcun, el que jo vos digui. Aquests, quan la filla els deia que la regla no li compareixia, i per afegitó el que li havia feta desaparèixer no convenia gens ni mica com a gendre, solien anar a fer un curset a Londres per a perfeccionar l’anglès, res cosa de quinze dies o manco. I després tornaven dominant a la perfecció l'idioma anglosaxó.
O sigui que això que ara el senyor Gallardón s’ha tret de la màniga sobre la llei restrictiva de l’avortament, com que no és cosa nova, les solucions que s’hauran d’habilitar tampoc ho seran. I les víctimes tampoc. Devers les clíniques privades portugueses ja s’estan refregant les mans a les totes. Negoci a la vistaaa... Quin puta món de misèria, Déu, haver de tornar a veure’ns en aqueixes, vatuadell...! No hi he pogut fer més, estimats lectors, ho sent molt, he hagut de començar l’any amb aquestes xeremies sonant. Disculpau-me si podeu. Bon any nou per a tots, si ens deixen.
Gabriel Florit i Ferrer, desembre 2013.
Com els crancs