Fa uns dies vaig assistir a una conferència sobre el bisbe Juan Díaz de la Guerra, el qual va estar al front de la diòcesi mallorquina entre 1772-1777. Pocs anys, però més que suficients per deixar una petjada poc grata. En realitat, el conferenciant exposà de manera molt concisa l’estat de la recerca que du a terme sobre l’etapa mallorquina d’aquest prelat. Díaz de la Guerra és un dels bisbes més polèmics que hi ha hagut a Mallorca, potser el més polèmic de tots. Això fa –ens explicà el conferenciant‒ que el volum documental que es va generar durant els cinc anys escassos en què romangué a l’illa sigui enorme, gairebé inabastable per a un sols estudiós.
Díaz de la Guerra és conegut, sobretot, a causa dels enfrontaments que mantingué amb el poble, el clergat i el mateix capítol de la Seu. Els motius, bàsicament, en foren dos: la castellanització lingüística que intentà imposar dins l’àmbit eclesiàstic mallorquí i l’oposició frontal que mantingué contra els cultes populars illencs, com Cabrit i Bassa i Ramon Llull, veritables símbols per al poble mallorquí de fa unes centúries.. Les mesures que promogué en ambdós sentits aixecaren una forta oposició entre el poble i el clergat, la qual es va traduir en importants i sorollosos aldarulls socials. Tant, que el bisbe havia d’anar d’incògnit pel món, camuflat per no rebre qualque pedrada (a més dels insults de rigor), etc. La seva figura esdevé la d’una persona obstinada, que arriba a Mallorca amb unes idees preconcebudes i sense entendre en cap moment la realitat mallorquina. Ara bé, no només és un paranoic il·luminat sinó que la seva actuació és en consonància amb la política centralitzadora del rei Carles III. Bisbe i centralisme, doncs, es donen amorosament la mà i, per això, topen amb l’oposició del poble i de l’Església de Mallorca –d’una bona part de tots dos, s’entén. Finalment, després d’haver provocat un desgavell considerable, inclosa la fractura social, hom envià el prelat a la diòcesi de Sigüenza (cosa que no era precisament una promoció), lloc on morí tres anys més tard.
Això, molt resumit i, per força, esquemàtic, és el que podem dir del seu apostolat illenc. En acabar la conferència, un dels amics assistents, mentor, a més, del treball i excel·lent coneixedor de la matèria, em féu un simple comentari que és a l’origen del present article. L’amic, simplement, deixà caure que tot això del bisbe Díaz de la Guerra recorda molt l’actualitat. Res més. La resta que ara segueix és la interpretació que faig del seu comentari. Així, doncs, amb el seu permís (que li vaig demanar al mateix moment), ara me n’apropii de la idea i la desenvolup segons el meu criteri.
Un bisbe que ve sense cap arrelament, que actua contra la llengua i les senyes d’identitat del país, que no entén ni vol entendre la realitat mallorquina (això sí, amb determinats suports interns, que li permeteren fer el que va fer, fins que pogué) i que es topa amb una forta oposició popular, que obeeix a una política centralista de la monarquia, que la seva actuació provoca aldarulls desconeguts fins aleshores, que no pot sortir pel carrer sense ésser insultat o apedregat... No sé per què, a mi em recorda un president autonòmic i provincià que, després de venir de fora, actua, amb una fòbia malaltissa i paranoica, contra la llengua catalana i els símbols propis (llaços, senyeres...), fins al punt de concebre les lleis més absurdes que es deuen haver fet mai en matèria de banderes, que no entén la realitat d’allà on governa (però un sanedrí li dóna el suport imprescindible per tirar endavant), que és molt contestat pel poble, que es troba al servei de la causa centralista i actua al dictat de la FAES i del seu projecte neocentralitzador de l’Estat, que la seva actuació provoca aldarulls i fractura social, que no s’atreveix a anar pel món sense por d’ésser escridassat o que li tirin qualque ou o tomàtiga i que, posem per cas, s’ha d’inventar reunions a l’altra punta de la Península per no haver d’anar a sa Pobla (reunions, supòs, pagades a compte de l’erari públic), etc. No sé com així, com deia, tot això m’ha recordat el bisbe Díaz de la Guerra, o a l’inrevés. Ja diuen que els pobles que no coneixen la seva Història estan condemnats a repetir-la i nosaltres, ja sigui per imposició (mesetària), desídia o autoodi, no la coneixem gaire, la nostra Història.
El nou Díaz de la Guerra