Avui fa una setmana que celebraren a Barcelona el cinquantè aniversari de la publicació del llibre d'en Francesc Candel 'Els altres catalans', una obra que reflexionava obertament sobre el fenomen de la immigració espanyola en el Principat. En Candel va inventar una denominació referida a aquella gent, "els altres catalans", que va tenir una gran acceptació i que va fer forat.
Dos dies abans, en Bartomeu Mestre, en Balutxo, publicava en el seu bloc un document de crida al debat i a la reflexió, que podeu llegir en aquest enllaç, en què posa damunt la taula la qüestió d'uns altres catalans, si més no d'una altra gent, que hem tingut històricament, com prova documentadíssimament en Tomeu, un nom ben clar, ben fix i ben concret però hem perdut degut a les circumstàncies històriques de la nostra divisió interna, fomentada en tot moment pel domini hispanofrancès damunt la nostra Nació.
En el Principat tothom té clar que el gentilici 'català', dels anys seixantes del segle passat ençà, és tornat flexible i que abriga, a més de la gent que s'hi havia identificat fins llavors, la nova població que s'ha establert entre els Pirineus i el delta de l'Ebre aquest darrer mig segle. Ara bé: l'estat caducat de les autonomies, successor de l'estat franquista, ha procurat que ni aquell gentilici històric ni cap altre de modern alternatiu anomeni conjuntament les regions que compartim la mateixa llengua catalana i els mateixos orígens nacionals històrics.
En el seu detalladíssim document, en Tomeu aporta un enfillall impressionant de documentacions històriques de totes les èpoques que demostren que, malgrat la pluralitat de regnes que formaven la Corona catalanoaragonesa, el gentilici 'català' i el topònim 'Catalunya' abrigava tot el poble catalanoparlant. En Tomeu desempolsa un seguit que no acaba mai de testimonis històrics que demostren el significat supraregional que han tingut el gentilici 'català' i el nom 'Catalunya' malgrat que la historiografia espanyola i la francesa hagin fet de tot i molt per censurar-ho, amagar-nos-ho i esborrar-ho de la nostra memòria col·lectiva.
Pertany al terreny de la història ficció afigurar-nos com ens hauríem anomenat conjuntament si no haguéssim patit els projecte borbònic d'eliminar la plurinacionalitat que tenia el concepte 'Espanya' amb la Monarquia Hispànica i de substituir-la pel projecte de la nostra annexió i assimilació total a Castella. S'hauria reduït, com ha passat sota el domini hispanofrancès, el significat de 'català' i de 'Catalunya' al territori situat entre l'antic Regne de València i els Pirineus? Ens hauríem dotat d'un nou gentilici supraregional comú? Quin? Tal volta 'llemosins'? En coherència amb el gentilici, hauria sortit un topònim que se'n derivàs, com 'Llemosínia' o qualcun de semblant? O, més probablement, hauríem conservat els noms de 'catalans' i de 'Catalunya' per a tota la Nació? Hauria anat sortint un nom regional diferent per a designar l'actual regió administrativa espanyola que va dels Pirineus al Delta de l'Ebre?
Si l'Estat espanyol hagués cregut mínimament en la Constitució del 1978 vigent i les autonomies que se'n deriven, qui sap si hauríem pogut reconstruir les nostres tres regions principals -les actuals Balears, Catalunya i València- i qui sap si hauríem anat confluint de cap a un projecte unificador. Però Espanya no ha cregut mai en les seves autonomies. L'esquerra espanyola no hi creu, tot i que procura no dir-ho. En canvi, la dreta nacionalista espanyola no se n'amaga, com demostra ara que pot actuar amb les mans desfermades. Espanya ha anat ben alerta a permetre mai que les seves 'autonomías' fossin autònomes de veres. I, sense autonomia financera, no hi ha autonomia política. D'autonomia financera, Espanya només n'ha tolerada al País Basc Occidental i a Navarra. A les regions històriques de l'antiga Corona catalanoaragonesa, ni parlar-ne! Per afegitó, Espanya sempre ha usat les autonomies per a distanciar políticament, culturalment, sentimentalment i, fins i tot, lingüísticament, Catalunya-regió, València i les Balears. En són una prova els invents postissos que ha ideat per al sabotatge al nostre idioma comú: català 'light', 'lapao', 'valenciano', 'mallorquín', 'menorquín', 'ibizenco' i tot aquest ridícul repertori d'esperpents que no són més que el resultat tragicòmic d'aquest projecte disgregador de la nostra nissaga a què ens voldria menar el fracassat estat de les autonomies.
Ara que s'acosta l'era post autonòmica, no tenim més remei que fer un pensament i perdre la por de dir les coses pel seu nom. Per molt regionalistes que siguem, precisament perquè som regionalistes sincers i desitjam el millor escenari nacional per a la nostra regió insular, per a les nostres regions insulars, per a les nostres benvolgudes Illes Balears, precisament per això, cal que posem fil a l'agulla cap a un projecte nacional que sí que cregui en la confluència de diverses regions històriques autònomes. Autònomes de veres. L'Espanya preborbònica hauria pogut ser aquest escenari, com ho era l'antiga Corona catalanoaragonesa. Però dels Decrets de Nova Planta ençà, l'Estat espanyol ha fet anar en orris tot projecte plurinacional. Davant l'era post autonòmica en què entram, si de veres desitjam una Mallorca realment mallorquina, autònoma, pròspera, madona dels recursos econòmics que genera, hem de començar a pensar en nous escenaris.
I qualsevol nou escenari no es pot fonamentar damunt el desconeixement general dels nostres orígens i de les nostres arrels. Damunt la censura històrica, no hi ha democràcia real ni hi podem construir cap regió ni cap país. Ni en aquestes illes ni allà deçà la mar.
La tasca patriòtica de recerca i de divulgació d'en Tomeu Mestre i el debat a què ens convida sobre el nostre marc nacional natural històric, sobre el nom que ha tingut i sobre el nom que ha de tenir constitueix un repte que no podem defugir. Una oportunitat històrica. Quina sort, ser-ne contemporanis i poder prendre'n part!
Jordi Caldentey