El senyor Gómez i la RAE

Llegesc que el Sr. Antonio Gómez, antic garriguer de Menut i actual vicepresident del Govern de les Illes Balears, va respondre una pregunta de l’oposició, sobre què entenia per símbol, citant la definició que en fa el diccionari de la RAE. Una resposta brillant, filològicament impecable i tècnicament perfecta. I, sens dubte, tota una jugada política mestra, digna d’una portentosa llumenera. L’enhorabona, per tant, a un servidor del bé públic tan insigne i intel·ligent. I, al capdavall, un orgull per als ciutadans d’aquesta beneïda província (altrament dita Comunitat Autònoma), en veure que disposam de representants polítics d’un nivell tan elevat.

En coherència, doncs, amb l’encert de la resposta, i a la indiscutible vàlua intel·lectual del Sr. Gómez, seria interessant que el nostre vicepresident autonòmic (o provincià) fes servir la mateixa retòrica i estratègia per aclarir altres conceptes que molts dels càrrecs públics, militants, simpatitzants i votants del seu partit, el PP, no tenen gens clar, o que, en el pitjor dels casos, desconeixen per complet o en neguen l’evidència, ja sigui per ignorància (sovint deliberada) o mala fe (sovint superlativa).

Vegem-ne l’exemple més llampant: la unitat de la llengua catalana. La «Real Academia Española de la Lengua», al seu diccionari, deixa ben clara la qüestió. Si cercam la veu “mallorquín”, en l’accepció lingüística, llegim: “Variedad de la lengua catalana que se habla en Mallorca”. I el mateix si cercam “balear”: “Variedad de la lengua catalana que se habla en las Islas Baleares”. Per contra, no trobam “menorquín”, “ibicenco” o “formenterano”, supòs que pel mateix motiu que no trobam “pollecín”, “alaronero” o “catalinero”... Que ningú no s’enfadi, però: no crec que sigui a causa de cap malèvola voluntat per part de la RAE de marginar la parla d’aquests llocs sinó, simplement, al fet que cap diccionari del món recull tots els dialectes, subdialectes i microdialectes de totes les llengües...

Però el senyor Gómez encara podria fer un exercici de major coherència, transparència i valentia, i adreçar-se, diccionari en mà, als seus correligionaris del País Valencià i llegir-los la definició que en fa la RAE del “Valenciano”: “Variedad del catalán, que se usa en gran parte del antiguo reino de Valencia y se siente allí comúnmente como lengua propia”. “Variedad del catalán” (ai-las!), que encara que una part dels valencians (els del PP, no cal dir-ho) es vulguin entestar a presentar com una llengua diferent del català, i que en la seva obstinació arriben a dir barbaritats com que fins i tot és anterior al llatí, ja fa anys (1980) que la mateixa Real Academia Española, juntament amb la Real Academia de la Historia, varen dictaminar que català i valencià eren la mateixa llengua. En transcric el text íntegre, que deia així:

“Los abajo firmantes, miembros de número de las Academias Española y de la Historia, habiendo conocido la peculiar controversia que durante meses pasados se ha hecho pública en diversos órganos de prensa valencianos, acerca del origen de la lengua hablada en la mayor parte de las comarcas del País Valenciano, y a petición de personas interesadas en que demos a conocer nuestra opinión sobre este asunto, científicamente aclarado desde hace años, deseamos expresar, de acuerdo con todos los estudiosos de las lenguas románicas:

Que el «valenciano» es una variante dialectal del catalán. Es decir, del idioma hablado en las Islas Baleares, en la Cataluña francesa y española, en una franja de Aragón, en la mayor parte del País Valenciano, en el Principado de Andorra y en la ciudad sarda del Alguer.

Por ello, nos causa sorpresa ver este hecho puesto públicamente en duda y aun ásperamente impugnado, por personas que claramente utilizan sus propios prejuicios como fuente de autoridad científica, mientras pretenden ridiculizar e incluso insultar a personalidades que por su entera labor merecen el respeto de todos y en primer lugar el nuestro.

Se hace fácil suponer que tras estas posiciones negativas se ocultan consideraciones y propósitos que en nada se relacionan con la verdad de un hecho suficientemente claro para la filología y para la historia.

Es culturalmente aberrante todo intento (como el que contemplamos) de desmembrar el País Valenciano de la comunidad idiomàtica y cultural catalana por la que, como escritores e intelectuales españoles, no tenemos sino respeto y admiración, dentro de la cual el País Valenciano ha tenido y tiene un lugar relevante”.

A continuació seguien les signatures dels presidents d’aleshores de la RAE i de la RAH, els excel·lentíssims senyors Dámaso Alonso i Jesús Pabón, respectivament. I, tot seguit, les de la resta de membres d’ambdues institucions: Emilio Alarcos Llorach, Vicente Aleixandre, Alonso Zamora, Fernando Lázaro Carreter, Pedro Sainz Rodríguez, Tomás Navarro Tomàs, Ramón Carande, Agustín Millares, Salvador de Madariaga, Pedro Laín Entralgo, José Maria Pemán, Miguel Delibes, Antonio Buero Vallejo, Luis Rosales, Miquel Batllori i Camilo José Cela.

Per cert que, atès el despropòsit (un més...) dels correligionaris aragonesos del Sr. Gómez, és a dir del PP d’Aragó, que han anomenat el català que es parla a la Franja amb un nom raríssim, que ara mateix no record, amb la intenció de negar-ne la unitat, també seria molt il·lustratiu que el nostre vicepresident provincià els llegís el que en diu aquest informe.

En fi, que si hom vol fer servir el diccionari de la RAE per donar lliçons, hom hauria de començar per fer-ho a casa. I més si hom vol ser coherent amb ell mateix. Però ja sabem que això és el que no se sol fer, habitualment: ni donar lliçons a casa (les lliçons, sempre per als altres, només faltaria!) ni ésser coherent.

Per cert que aquest article ha substituït la idea inicial de fa uns dies de fer-lo sobre el reconeixement a favor de la independència de Catalunya que ha fet la Sra. Soraya Sáenz de Santamaría, que va escriure això al seu compte de Twitter: “Aprobado el Plan Hidrológico de la parte española del Ebro, uno de los más complejos” (la part no espanyola, evidentment, era la catalana). O la meitat dels diputats del PP català, que, al Parlament de Catalunya (s’equivocaren i) votaren un text a favor de la independència. I aquest article (o dos) volien substituir el que, en principi, havia pensat sobre la nova i tan descomunal com sempre ficada de pota de la consellera Camps i “sa MoMA”. I és que, amb aquesta gent, si no fas un parell d’articles diaris, els disbarats d’un dia queden superats pels nous de l’endemà...

Gabriel Ensenyat Pujol