La iniciativa social i popular més transcendent a casa nostra dels darrers anys és l'Assemblea de Docents de les Illes Balears, un col·lectiu que ha esdevingut un catalitzador que, sense girar l'esquena a ningú, ha anat més enllà de l'àmbit dels partits polítics i dels sindicats, en defensa de tot el sector educatiu. No cal relacionar les accions realitzades que, com a fita per a la història, segellaren la manifestació més multitudinària feta a les nostres illes quan més de dues-centes mil cames passejaren un estel verd arreu de Palma. La vaga indefinida, l'intel·ligent téntol, la caixa de resistència, la implicació dels creatius, el compromís social de la ciutadania... tot plegat, ha estat, és i serà d'avui enllà una fita de rebuig al mal govern que ha volgut immiscir-se per la força en la política educativa, amb criteris ideològics i sense consens. Aquest abús exigia i requeria una resposta equitativa i això ha fet i liderat l'Assemblea de Docents, amb gran suport social. Contra el més elemental sentit de reflexió, el mal govern ha exhibit el sostenella e no emmendalla i ha alterat i tudat tot un curs escolar, a punt d'entrar a la recta final. Si a l'inici de curs l'Assemblea de Docents va adoptar, front a recels sospitosos, l'acord de plantar cara amb una vaga indefinida contra l'atropell i el desgavell provocat per la Conselleria, ara, conseqüents amb el compromís de brindar un final de curs calent, per mantenir la lluita i, sobretot, per posar en evidència el desastre creat per la intromissió política sobre les escoles, tenen l'alta missió d'arrodonir-ho amb una iniciativa lúcida, contundent i efectiva.
En defensa d'un model d'educació en llibertat sense imposicions partidistes, tenim un referent d'èxit que ha obligat a recular els autors dels abusos. Ara és un moment òptim per fer efectiva una resposta justa, proporcionada, eficaç i tan extraordinària com l'any accidentat que ha generat la imposició (en realitat, hauríem de pluralitzar i parlar de les imposicions: TIL per força, expedients, sancions, llei de símbols, persecucions ideològiques, amenaces, inspeccions estalinistes...). Segur que l'Assemblea de Docents ha estudiat moltes d'iniciatives. La història és una mestra excel·lent i ens brinda pàgines memorables de lluites reeixides. Per això mateix, la proposta d'aprovat general mereix, d'entrada, una anàlisi amb serenor. He fet aquest exercici, amb el màxim de rigor i puc concloure que els avantatges són infinitament superiors als recels que, fins ara, he llegit. D'entrada, l'aprovat general és una mesura que sempre s'ha mostrat efectiva arreu del món per aturar els peus a qualsevol ingerència política en el camp educatiu. Aquesta acció de protesta ha fet caure ministres i ha fet perdre eleccions als governs que han volgut intervenir sobre el model escolar o han practicat el dirigisme cultural sobre el professorat i l'alumnat. Per a no relacionar casos forans (França, Itàlia i Gran Bretanya han testat i tastat amb èxit les protestes dels aprovats generals), tenim dos exemples claus a casa nostra. El primer va ser quan l'aplicaren les Juntes Avaluadores de Català. Més d'un centenar de professionals de l'ensenyament varen subscriure un manifest i un destacat grup d'entitats es posicionaren a favor de l'aprovat general. El gener de 2004 ja hi figuraven: Federació d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes de les Illes Balears, CEPC, Joves de Mallorca per la Llengua, Moviment d’Escoles Mallorquines, Plataforma en defensa de l’escola pública, Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, STEI-i, UGT, CCOO, Departament de Filologia Catalana de la UIB, Junta de Personal Docent no Universitari, Escola d’Estiu i Obra Cultural Balear i el 10 de març, en una segona relació amb centenars d'adhesions personals, s'hi incorporaren els partits polítics de l'oposició. Els governants d'aleshores (Miquel Melià i Francesc Fiol) es varen esqueixar la camisa, qualificaren la proposta “d'antipedagògica”, de “premiar els mals estudiants i castigar els bons” i intentaren afuar els pares contra els docents, cosa que les associacions de pares i mares tallaren d'arrel. Potser per això, com figura en el diari de sessions del Parlament de dia 19 de febrer de 2004, la queixa de Fiol reconeix, tàcitament, la derrota del govern: “L'aprovat general com a protesta per part dels examinadors ens ha creat un problema de primer ordre”. Malgrat la plantada, el govern de cara al curs següent va mantenir la pretensió d'equiparar el nivell C de català al 4rt d'ESO. La resposta del sector educatiu va ser, de nou, aplicar un aprovat general a 4rt d'ESO, perquè exigir als estudiants els continguts del nivell C representava suspendre la immensa majoria. La fermesa dels mestres i professors, pares i mares, estudiants i de les mateixes entitats ja esmentades va forçar, ja a punt de cloure el curs, que dia 16 de juny de 2005 Fiol va amollàs el mac, renunciàs a l'homologació que pretenia i convocàs la mesa d'educació. L'aprovat general l'obligà a abaixar veles.
Ja sabem que les comparances comporten sempre un risc, però és més que evident que la situació generada durant el present curs escolar és més abusiva i desastrosa de la d'ara fa 10 anys. Infinitament més. De fet, és una declaració de guerra en tota. Amb sancions, expedients, abusos, coaccions, amenaces, lleis de símbols... Potser per això, feta l'anàlisi objectiva, l'actual proposta que l'Assemblea de Docents ha posat a debat em sembla no només oportuna, no només positiva, no només esperançadora, no només convenient, no només necessària... sinó que em sembla intel·ligent i imprescindible! La veig abocada a l'èxit. Els emperons que he llegit a la contra, paradoxalment, n'incrementen els arguments a favor, perquè es limiten a reproduir les manifestacions que, en el seu dia, varen fer els polítics de torn i que ara, novament, prediquen els actuals (Camps sembla la ventríloqua dels predecessors). Resulta d'un cinisme fora mida que, contra l'aprovat general, al·leguin “criteris pedagògics” els autors d'una imposició que, precisament, vol subjugar els criteris pedagògics dels professionals a un interès polític sectari condemnat al fracàs. Em preocupa veure com alguns docents sense memòria cometen l'error d'assumir l'argument dels agressors. I més em preocupa la incoherència històrica i la feblesa intel·lectual de l'actual president de la FAPA-Mallorca que, sense atendre abans l'opinió dels representats, escampi un document per a rebentar l'aprovat general (quan qui l'ha d'acordar o no són els docents) i, implícitament, renegui del que feren els seus predecessors fa 10 anys contra un abús que, sense minimitzar, era sensiblement més tou que la brutal conducta guerracivilista de la consellera actual. Faria bé l'errat de comptes de llegir la paràbola dels treballadors de la vinya, coneguda també com “del denari”, abans de situar-se dins de la trinxera de l'autora del desgavell. Rectificar és de savis i pot esmenar fer el joc als culpables de la situació.
L'aprovat general no és una mesura antipedagògica, senzillament perquè "el bé comú" i "l'interès social" han de ser sempre prioritaris. Molt més en una lluita pacífica a favor de l'educació en llibertat. L'aprovat general no és, tampoc, un premi als mals estudiants i un càstig als bons, perquè lluny de ser una recompensa té el caràcter de compensació; de justa reparació als estudiants, com a principals víctimes de l'abús polític. En tot cas, els bons estudiants tindran unes notes superiors, però cap estudiant que es presenti als exàmens no ha de patir les conseqüències d'un curs tudat per l'arrogància d'un mal govern que s'ha negat a reflexionar i a negociar amb els agents socials. Els alumnes són, en primera instància, les víctimes d'un curs desordenat i, en molts d'aspectes, caòtic. La política repressiva del mal govern reclama defugir raonaments estugosos i exercitar la defensa a ultrança de les víctimes. Els docents podran explicar perfectament les raons d'aquesta mesura i mirar, a plena satisfacció i ben cara alta, els ulls dels estudiants i dels seus pares, mentre que els qui hauran d'abaixar la vista (ep, i començar a buidar els calaixos) són els qui, amb molt poca vergonya, han provocat aquest conflicte irracional, perquè no podran resistir tudar un altre curs.
Vull acabar amb una metàfora que, en atenció al caràcter extraordinari de la proposta, crec que va com sabateta a son peu per il·lustrar la gent que, de bona fe, té dubtes. L'aprovat general és talment l'aplicació d'una amnistia; l'alliberament de les persones a qui s'han aplicat polítiques repressives abusives. L'amnistia, és prou sabut, és una mesura revolucionària, justa i reparadora contra les lleis injustes imposades. Ara no són temps de reculades, sinó de resistència, perquè cal mantenir la rebel·lia. Qui, si no és una persona reaccionària, pot dir que una amnistia premia la gent que ha delinquit i castiga la que no ho ha fet? Qui gosarà dir que una amnistia és una mesura antisocial? Qui, amb criteris de justícia social, dirà no a l'aprovat general?
(*) Atesa la necessària extensió d'aquest article, per tal de documentar millor el debat necessari, demà aportaré algunes consideracions complementàries.