En relació a l'article d'ahir, Aprovat general; una justa amnistia, per completar i complementar la defensa ètica i a plena convicció de la proposta de l'Assemblea de Docents, vull afegir algunes consideracions:
-
És evident que la responsabilitat de l’atropell i de l’abús correspon, únicament i exclusiva, a uns mals gestors que, lluny de voler el consens amb els actors responsables de l'educació, s’han entestat en donar ordres dictades per col·lectius externs abjectes només per raons ideològiques i, en cap cas, mai orientades a la millora de la qualitat de l’ensenyament. Si això és així, cal evitar que les conseqüències negatives de les imposicions caiguin sobre els qui no són responsables de les imposicions.
-
Totes i cada una de les mesures que, al llarg d'aquest any, ha estudiat l'Assemblea de Docents han merescut dubtes, recels i, en més d'un cas, oposició (a vegades, encoberta). La vaga indefinida, la creació d'una caixa de resistència, la suspensió temporal de la vaga... En tots els casos, hem vist el reaccionarisme dels qui actuen de primera impressió, sense pensar gaire en els efectes, adesiara amb tics classistes (quant a la qualitat dels alumnes) i, fins i tot, amb qualque argument corporativista. De part meva, basant-me en experiències sindicals similars, en aquest mateix diari vaig defensar amb arguments accions no reeixides, com la insubmissió i, després, la dimissió en bloc dels equips directius. En aquest darrer cas, vaig mantenir un debat privat amb una persona contrària a la proposta. Dos mesos i mig després, aquesta persona va dimitir el càrrec. Quins efectes hauria tengut una acció col·lectiva? No era una bona oportunitat?
-
Algú recorda el nom de Miquel Melià? Sí, aquell personatge que va dir que “exigir el coneixement del català és com ser d'ETA” (sic). Algú recordarà el nom de na Camps d'aquí a una dècada si els docents, els pares i mares, els estudiants, els col·lectius cívics i, en general, la ciutadania mantenim la lluita contra l'abús i la prepotència? Es pot tolerar que una venedora de pisos decideixi el model d’escola? Ja hem vist la seva reacció histèrica només de sentir parlar de l'aprovat general. Ella és ben conscient que serà el mateix govern qui es veurà obligat a destituir els gestors que perpetuen l’enfrontament i el conflicte.
-
Els arguments a favor de l'aprovat general són, al meu entendre, irrefutables i pobres, molt pobres, les argumentacions “pedagògiques” publicades fins ara. La idea és original, però ja provada amb encert. Com es pot recular en aquella ferma i reeixida proposta de fa 10 anys? Com, quan mai com fins ara s'havia disposat d'un suport social tan nodrit? Els objectius són diàfans. A qui perjudica? Òbviament als autors de l’endemesa; als culpables d’aquest desastre originat per una conducta prepotent, arrogant i abusiva en tots els ordres.
-
L'aplicació amb calçador i per la força del TIL ha afectat negativament l'aprenentatge escolar i, en rigor acadèmic (sobretot en atenció als arguments “pedagògics” que defensen alguns), abocaria a suspendre a la immensa majoria d'estudiants. Precisament, aquest fet convida a invertir la situació i, en comptes del càstig que ha suposat el model sobre els mestres i els estudiants, allò que més s'escau és suspendre els autors i una bona manera d'evidenciar-ho és aprovar les víctimes.
-
L'aprovat general als alumnes, com a centre i destinació de l'ensenyament, és enaltir la lluita i la resistència de tot el sector, principalment dels docents i de les mares i pares dels estudiants. Simultàniament és donar carabassa i suspendre el curs als gestors de la Conselleria d'Educació i els qui han atiat el foc de la irracionalitat i l'abús. A qui cal suspendre és als botxins i a qui cal amnistiar és a les víctimes. Aquest fet marca més i aclareix que només hi ha dues trinxeres: la dels agressors i la dels agredits. Cal escollir. La resta són vuits i nous.
-
Fa 10 anys, a més dels transeünts ocupants de la Conselleria d'Educació, els qui més varen cridar contra l'aprovat general varen ser Libertad Digital i el diari El Mundo. Ara qui ha agafat el relleu han estat els impulsors ideològics del TIL: Jorge Campos, Carlos Delgado, amb les comparses efímeres de grupuscles creats ad hoc (No vaig de vaga i companyia). Fa 10 anys, tota l'oposició va fer pinya i va tancar files en suport de l'aprovat general com a mesura efectiva i l'èxit va ser absolut. Algú ara vol fer el paper d'esquirol contra una mesura tan oportuna i eficaç? Amb quin argument sindical, ètic o, simplement, social?
-
Nemo me impune lacessit. Cap atac sense resposta. La resistència és la victòria; a punt d'iniciar el darrer tram del curs escolar, allò que cal és arribar al final sense afluixar gens ni mica i, arrodonir l’actitud digna del sector educatiu (mestres i professors, sí, però també pares i mares i alumnes) amb qualque traca final de lluita efectiva per recordar que, per la força i amb imposicions ideològiques, no es pot configurar una política educativa. Cal deixar clar que no els ho permetrem! Que no ens faran callar! L'objectiu ha de ser que aquest hagi estat un curs excepcional i que el proper obliguem a recobrar la normalitat que requereix la tasca educativa. Caldran nous gestors, disposats a negociar i a treballar el model escolar, amb consens.
-
És evident que hi pot haver moltes altres iniciatives en altres camps. En el terreny judicial (de fet, ja n'hi ha en curs), en el sindical, en el social... Tot suma i res és sobrer ni incompatible, però a banda de marxes, festes i accions vindicatives, les guerres no es guanyen amb la publicitat i la propaganda, sinó amb un combat tenaç i constant. Les accions públiques per fer veure que la lluita continua són necessàries, però únicament amb una resposta clara, contundent, lúcida i efectiva (ei!, les quatre darreres definicions pertanyen a la proposta d'aprovat general de fa 10 anys), obtindrem el resultat que l'experiència, el seny i la justícia reclamen.
-
La lluita per les llibertats no caduca mai. La defensa del dret a l'educació no pot ser sotmesa al dirigisme de ningú. L'aprovat general no pot ser mesurat, únicament i de manera restrictiva, des d'un vessant estrictament pedagògic i obviant factors més transcendentals, perquè les valoracions no es poden limitar a raons tangencials. L'aprovat general és una proposta que reclama posar a la balança tots els aspectes i pensar, sobretot, en l'efecte que generaria. Quan ens han declarat la guerra la prudència no ens ha de fer traïdors. Tothom s'hauria de fer una pregunta gens retòrica: ¿no hauria de preocupar-nos (a qualsevol docent, pare, mare o estudiant) coincidir amb l'opinió i el rebuig de la consellera responsable d'aquest fracàs educatiu? Jo, amb ella, no aniria ni mort de fam al forn del cap de cantó. I una de més socràtica: ¿no hauria de preocupar a qualsevol membre de la FAPA, del PSIB, del PSM, de l'OCB, de CCOO, d'UGT, de l'STEI, de la CEPC, de l'AELC i de tantes altres entitats, desdir-se del pronunciament a favor de l'aprovat general que, en circumstàncies molt menys adverses que les actuals, varen decidir? Tan efímers són els posicionaments? Tan incoherents? Tan gegantina és la reculada en només una dècada? L'aprovat general és un acte revolucionari i valent de plantar-nos, just a finals de curs, talment com ens vàrem plantar quan va començar. És un crit contra l'abús del mal govern, contra una irrupció violenta de la política sobre l'educació, és un crit de PROU!
Bartomeu Mestre i Sureda, Balutxo.