El seguit de sentències i resolucions promulgades pel TSJB contra el TIL fa pensar que la suspensió del projecte de legislatura estel·lar del PP ha estat anul·lat per qüestions que van més enllà de les purament formals, que és la versió que n’ofereix aquest partit de cara a la galeria. Per això aquests dies he tengut la paciència –i l’interès− de llegir el text íntegre de la sentència i he pogut constatar que la valoració que n’ha fet el PP és una fal·làcia. Com és habitual entre la dreta espanyola, l’estratègia ha consistit a repetir contínuament això dels aspectes formals (afegint a continuació que la sentència no qüestionava el fons o, fins i tot, que el valorava en sentit positiu (!), segons arribà a afirmar una veu autoritzada del partit), per allò de que una mentida repetida mil vegades acaba per convertir-se en una veritat.
Jo no som jurista i, per tant, els comentaris que tot seguit faré de la sentència són els d’un profà que, simplement, sap llegir. O, millor dit, que ha llegit de primcompte els 39 folis del text (he fet servir el corresponent al recurs que presentà l’STEI, simplement perquè va ésser el primer que vaig localitzar a internet). Evidentment no hi ha ni rastre de cap valoració positiva o negativa sobre el TIL, una cosa que, malgrat la meva condició de profà en la matèria, no esperava trobar perquè, com sap tothom, la funció d’un tribunal de justícia no és valorar les motivacions polítiques d’una llei (en aquest cas, les bondats o maldats del TIL), sinó si aquesta, i les conseqüències que se’n deriven, s’ajusten o no al dret. De fet, el mateix tribunal fa una referència ben categòrica sobre la qüestió, amb una frase contundent que tanca qualsevol debat: “Por lo tanto, el juez debe limitarse a aplicar la Ley” (p.11). Sorprèn, doncs, que la veu autoritzada del partit a la qual m’he referit (que té la llicenciatura en dret, Déu n’hi dó!) faci una valoració tan distorsionada de la sentència, impròpia d’algú amb una titulació en la matèria, però pròpia de qui actua (i només actua) al servei del partit i de qui n’és el cap de files. També pot ser que simplement no hagués llegit la sentència.
Un cop aclarit, per tant, que la sentència no fa (ni podia fer) valoracions sobre el TIL, més enllà de les estrictament jurídiques, passem a comentar-ne el contingut. Primer de tot, du a terme una exposició detallada de com s’ha arribat a la situació actual, que parteix del decret 15/2013 de 19 d’abril de 2013 que regulava el TIL. Com que hom el va impugnar i el TSJB acceptà la impugnació, en decretà la suspensió mitjançant un auto judicial el 6 de setembre de 2013. Però automàticament (un parell d’hores més tard) el Govern aprovà un decret-llei que deixava sense efecte la resolució judicial. La sentència ho explica així, emfasitzant que el Govern tirà pel camí del mig a base de promulgar un decret-llei en lloc de seguir el procediment habitual, que hauria estat presentar un recurs. Vegem de quina manera tan gràfica (jo diria que dràstica) ho exposa el TSJB:
“El mismo 6 de septiembre de 2013, es decir, cuando a todas luces la CAIB podía impugnar el Auto que acabava de serle notificado por la Sala, en lugar de hacerlo así hizo uso de otro recurso que seguramente ya debía tener preparado por si la Sala adoptaba la medida cautelar solicitada por el STEI-I.” (p. 4).
Més endavant, explicita que el Govern ja tenia preparada l’estratègia:
“Ese consentimiento (...) no puede hacernos perder de vista un acontecimiento que precedería al transcurso del plazo para recurrir. Se trata del Decreto-Ley 5/2013, que la Administración ya tenía preparado por si acaso la Sala acordaba la medida cautelar” (p. 8).
Aquesta forma d’actuar resulta, per als magistrats, si més no irregular:
“La sorpresa –y conmoción− de la aparición repentina en la escena del caso del Decreto-Ley 5/2013, es decir, su inmediata puesta en juego por la CAIB mediante su introducción en el ordenamiento jurídico a la de dos o a la de tres horas que habían transcurrido desde la notificación del Auto de 6 de septiembre de 2013, no hay duda que ha causado verdadera sensación” (p. 8).
I continua exposant que “lo que seguramente ha ocurrido es lo siguiente:
1.- Que sabiéndose por la CAIB que a las diez horas del primer viernes del mes de septiembre de 2013 –dia seis− se notificaría la decisión del Tribunal sobre si accedía o no a la solicitud del STEI-I respecto a la suspensión del Decreto 15/2013, salido éste, recuérdese, de una sesión del Consell De Govern celebrada el tercer viernes del mes de abril de 2013, al fin, el Presidente o bien convocó el Consell de Govern para el mismo viernes 6 de septiembre de 2013 o bien se aprovechó de la circunstancia de que ya estuviera convocado para esa fecha por venirse celebrando habitualmente el primer y tercer viernes de cada mes.
2.- Que la convocatoria del Consell de Govern para el viernes seis de septiembre de 2013 no debía incluir en su orden del día la deliberación y, en su caso, aprobación del que ya conocemos como el Decreto-Ley 5/2013.
3.- Que en el curso de la sesión del Consell de Govern celebrada el viernes seis de septiembre de 2013 y una vez que la Sala había notificado a la CAIB –ese mismo día y a las diez horas− la decisión de suspensión de la aplicabilidad del Decreto 15/2013, se introdujo por el Presidente en la sesión que venía celebrándose del Consell de Govern un tema que no figuraba en el orden del día, en concreto la deliberación de dicho Decreto-Ley 5/2013, preparado ya de antemano pero no incorporado en el orden del día de la sesión del Consell de Govern” (p. 9).
Òbviament, el Tribunal no afirma que aquesta manera de fer sigui il·legal, perquè recórrer al decret-llei no ho és, fins i tot quan es promulga per burlar una sentència judicial, com va ésser el cas. Ara bé, respecte d’això últim, no s’està de comentar “la consideración jurídica que merece que el Decreto-Ley intercepte la ejecución de una sentencia firme o la ejecución de una medida cautelar, firme o no”. I ho fa en uns termes molts durs en relació amb la pràctica del Govern de les Illes Balears:
“Hoy en día es ya un lugar común la crítica doctrinal constante a la proliferación del recurso al Decreto-Ley, donde lamentablemente el Govern de les Illes Balears ocupa un lugar puntero en el ranking nacional, pudiendo así citarse, entre las últimas, la crítica que aparece en el artículo titulado: “Uso y abuso del decreto-ley”, del catedrático de Derecho Administrativo de la Universidad de Granada D. Estanislao Arana García”.
I, de fet, els magistrats acaben afirmant que “el Decreto-Ley 5/2013, como cualquier otro Decreto-Ley, jurídicamente es un “arma no prohibida”” (les cometes finals són al mateix text) (p. 5). En definitiva, la conclusió que en podem treure és que, en tot el procés d’aprovació/imposició del TIL, la manera de fer les coses per part del Govern, tot i que fou legal, no va ésser gens ni mica ètica.
A continuació, el text de la sentència passa a examinar la demanda sindical d’anul·lació, basada en 11 motius, 6 dels quals es refereixen al procediment d’elaboració del decret-llei (aspectes formals) i 5 són relatius a aspectes jurídics derivats del fons o, com ho defineixen els magistrats, “cuestiones sustantivas relacionadas con la disposición normativa aprobada” (p. 15). El Tribunal afirma que dels sis primers motius (els formals) n’hi ha dos que vulneren el procediment, “en concreto los referentes a la falta de consulta a la UIB y la insuficiencia de la Memoria del anàlisis del impacto normativo”. En conseqüència, anul·la el TIL. Cosa que fa innecessari l’examen de les altres cinc qüestions: “Con lo que ya no va a ser preciso ni examinar los motivos de la demanda referentes a cuestiones sustantivas relacionadas con la disposición normativa aprobada” (p. 17).
Més clar, aigua. El Tribunal no diu que només anul·li el TIL per motius formals i n’avali el contingut (versió del PP) sinó que els aspectes formals, per si sols, ja són un motiu suficient d’anul·lació i, per tant, no és necessari examinar-ne els altres (perquè la sentència tanmateix seria la mateixa). La fal·làcia del PP ha consistit a fer-ne una lectura, tan interessada com impròpia i errònia, d’un fragment que només té una lectura i interpretació possibles, perquè és claríssim. Aquí sí que no cal ésser un gran jurista, ni un eminent filòleg, ni una autoritat mundial en lingüística per entendre el paràgraf. Simplement cal saber –i voler− llegir: com que els aspectes formals ja provoquen l’anul·lació del TIL, no fa falta examinar-ne els altres. Això és el que diu el text, del qual el PP n’ha ofert ara i adés una versió falsa, als antípodes de la realitat.
Aparentment, doncs, el Tribunal no entra en el fons (perquè és innecessari). Ara bé, a l’hora d’argumentar que el Govern havia d’haver demanat l’informe preceptiu a la UIB, els magistrats –contra el parer del Govern, que desvinculava el TIL de la qüestió lingüística (!)− fan referència a que el decret sí que afecta la llengua catalana a l’ensenyament. Per tant, es veu compel·lit a entrar de ple en una qüestió de fons, que, a més, és d’un gran calat: el TIL, afirma, afecta negativament l’aprenentatge i el coneixement del català, i això vulnera l’Estatut d’Autonomia, la Llei de Normalització Lingüística i el Decret de Mínims (en citen diversos articles, de cada un). Quasi res!
Ho resumiré perquè són moltes pàgines. El Tribunal parteix del que estableix el Decret de Mínims (92/1997 de 4 de juliol), un decret –recordem-ho− aprovat per un govern del PP, en temps del conseller Joan Flaquer, segons el qual almenys el 50 per cent de les hores de classe s’han d’impartir en llengua catalana. Altres decrets posteriors, continua exposant la sentència, han regulat l’ensenyament de i en llengües estrangeres “sin que por ello suponga modificación ... (del que estableix el Decret de Mínims)... que regula el uso y la enseñanza de y en lengua catalana” (p. 23). És a dir, es pot introduir l’ensenyament en totes les llengües que vulgui el Govern però sempre impartint almenys la meitat de les classes en llengua catalana. Aquest principi, diu la sentència, se l’ha carregat el TIL. Copii literalment el text següent, d’una gran transcendència i claredat argumental:
“En efecto, el Decreto 15/2013 ha hecho real la alteración que con el Decreto 67/2008 era meramente posible, y lo ha llevado a cabo sin paliativos, viniendo así a suponer la efectiva alteración del sistema educativo, que era bilingüe y pasa ahora a ser trilingüe.
En ese vaivén de modelos de educación, el adelgazamiento de la enseñanza en lengua catalana es ineludible puesto que, pudiendo ser antes de hasta el resto después de descontar la enseñanza de las asignaturas de lengua extranjera, pasa a ser hasta un resto significativamente menor, como es el que queda después de descontar las asignaturas de –y en− lengua extranjera.
Ahí queda ya a la vista –“y en carne viva”− la irremediable incidencia que en el peso real de la enseñanza en lengua catalana va a suponer la implantación del modelo educativo trilingüe.
Puestas así las cosas, es preciso tener en cuenta que la alteración que opera el Decreto 15/2013 es ya –e iba a ser desde el primer momento− sustancial para la lengua catalana, esto es, para el futuro del proceso de normalización en curso” (p. 24).
Un procés de normalització que, contra el que argumentava al Govern, no es pot donar per acabat, tal com reflecteix un informe fet pel Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la UIB, que el Tribunal assumeix: “Como base probatoria de la tesis del STEI-I se ha aportado con la demanda la respuesta dada el 17 de junio de 2013 por el Departamento de Filología Catalana de la UIB a la pregunta que le formuló el mismo sindicato ahora demandante sobre si la lengua catalana en les Illes Balears, en relación a la lengua castellana, ya se encontraba “...en un nivel (sic) d’igualtat pel que fa a coneixement i us (sic) social...”. La respuesta dada a la pregunta, en síntesis, es: que no “... i, per tant, no se’n pot donar per culminat el procés de normalització“ (p. 16).
En definitiva, també una desautorització absoluta del fons i del contingut del TIL, en tota la regla, que el PP no ha volgut veure. De fet, només cal destacar algunes paraules que utilitza el Tribunal per referir-se a la manera de fer les coses d’aquest Govern, en tot el procés d’imposició del TIL: “lamentablemente”, “conmoción”, “sin paliativos”, etc. i els seus efectes: “adelgazamiento de la lengua catalana”, “en carne viva”... La sentència realment és demolidora, en la forma i en el fons, així com en la manera d’implantar el TIL, via decret-llei, “un arma no prohibida”, segons els magistrats. La garrotada judicial ha estat, doncs, descomunal, antològica. Per a acabar-ho d’arreglar, aquests dies el PP ha ofert una interpretació de la sentència que no té res a veure amb el que realment exposen els magistrats; és això que els articulistes de l’ABC i companyia en dirien “una interpretación torticera”. Un cop més, aquest partit, fidel al seu estil, ha volgut jugar amb la gent, aprofitant el fet que, òbviament, la immensa major part dels ciutadans no llegiran la sentència. Tanmateix el que és evident, després de llegir el text de la sentència, és que el TIL està mort i enterrat. En bon mallorquí afegiríem: “al cel sia”. Però em fa l’efecte que el seu destí més aviat haurà estat l’infern.
Gabriel Ensenyat Pujol