Aquest és el tipus d’article que un no voldria haver d’escriure mai, simplement perquè el fet –l’Ebola– no existís. Però com que les coses, en aquest cas desgraciadament, molt desgraciadament, són com són no queda més remei que comentar la realitat. I la primera cosa que se li ocorre a un profà en Medicina com un servidor –alerta: tan profà en la matèria com la ministra del gremi‒, però medievalista de professió, és que a l’Edat Mitjana les coses es feien d’una altra manera. I això que els medievals no coneixien l’existència dels virus, bacteris i altres espècimens nocius, que l’ull humà no pogué veure fins que s’inventà el microscopi. Però ja intuïen que quan compareixia la pesta calia aïllar al màxim els afectats. I prenien mesures de prevenció, evitant el contacte dels nouvinguts procedents de llocs infectats per la pesta amb la població d’allà on anaven. D’ací l’existència dels llatzerets, les quarantenes, etc. A cap medieval no se li hagués ocorregut internar pacients de pesta arribats de fora a un hospital situat al bell mig d’una ciutat d’uns quants milions d’habitants. Això segur que no. Al govern espanyol, sí.
En el cas del contagi d’Ebola a Madrid tot ha fallat. En diuen “el protocol”, com si el protocol fos una cosa abstracta, sense persones que l’han dissenyat i posat en pràctica, sense decisions polítiques al darrere. Perquè una decisió política (sobretot política) va ésser tot l’espectacle del trasllat dels missioners contagiats perquè els de sempre es poguessin fer fotos. La manca de preparació i la improvisació a l’hora de fer front al problema són més que evidents, amb les conseqüències que veim (i altres que no ens atrevim a pensar). Les coses que ara surten a la llum esgarrifen: les infermeres de l’hospital en qüestió han denunciat que tota la preparació que se’ls donà sobre com actuar va consistir en una xerradeta de mitja hora. I etcètera, etcètera. La inconsciència ha estat superlativa, esborronadora. Mentrestant el conseller Sansaloni ha assegurat que les Balears “estan preparades per a afrontar el problema” (paraules idèntiques a les de Mato). Tenint en compte com fa les coses –totes les coses‒ el Govern d’aquí (i el d’allà) hem de tremolar.
Ara, a més, la inquietud s’ha traslladat a l’àmbit europeu. S’han encès tots els llums vermells. És clar, no és igual l’epidèmia a Àfrica que a Europa... Tot i així els europeus potser es preocupen sense motiu. Al cap i a la fi Espanya és Àfrica, com s’ha tornat a demostrar. L’epidèmia, per tant, de moment roman fora d’Europa. I de Catalunya, malgrat el que va dir la setmana passada el ministre de l’interior del govern espanyol. El Sr. Jorge Fernández Díaz va afegir un motiu nou contra la independència de Catalunya (en realitat és el segon, fins ara l’únic era la Constitució) afirmant que el sistema sanitari d’una futura Catalunya independent no podria fer front a epidèmies de gran calat. Ara que l’epidèmia és a Madrid, el primer que se m’ocorr pensar és allò de: i ara què?
Gabriel Ensenyat Pujol