En una ciutat no gaire irreal hi ha un torrent que passa ran dels instituts. Entre l'herbei que creix pels marges encara no encimentats és fàcil trobar-hi alguna penyora que n'és testimoni: una goma d'esborrar, les restes esquinçades d'uns apunts, l'ansa d'una motxilla, alguna fulla esparsa d'un llibre de poemes, una carta d'amor. Les pedres dels ponts duen escrits el noms de professors. El torrent i la institució educativa havien fet lligams estrets. Sovint compartien noms o servien per identificar-se uns als altres. No és que tot fos sempre una bassa d'oli, a vegades la torrentada bramava amb força i amenaçava de fer un esvoranc a alguna paret, mestra o no, de la institució educativa. D'altres, des del costat, algun poc alatxa abocava al torrent alguna substància poc edificant i salubre.
Heus ací que un bon dia, un que manava -amb la ràbia i la impotència de qui, aspirant a ser general, només ha arribat a ser sergent- volgué deixar-hi la seva empremta i va decidir aprofitar aquell torrent per dur-hi a terme un dels seus somnis personals. Volia fer-se'ls seus. El torrent i tot el que hi havia als seus marges, instituts inclosos. En els seus deliris més embriacs -potser en una altra vida havia regentat una enoteca fracassada- somiava d'engendrar-hi i criar-hi una espècie gairebé única que devoràs i devastàs una de les peculiaritats més emblemàtiques d'aquella terra. Neró, al cap i a la fi, va fer cremar Roma. Ell, sense arribar a tant, el volia emular en fama i modals, però era enemic dels piròmans i amant dels bombers. I si Neró li va servir de justificació i d'atenuant dels mals possibles, trobà en la història de Roma un altre emperador, que tenia un menyspreu per les institucions públiques de l'imperi, que li va fornir una altra inspiració. Si Calígula va fer cònsol el seu cavall, ell ben bé podria posar al capdavant d'aital gesta qualsevol persona. I n'aconseguí una que tenia certes afinitats amb els èquids, no perquè tengués el seny de somera sinó perquè era de Ciutadella i allà són entesos en cavalls. I a aquesta nova espècie l'anomenà TIL, car era farmacèutic i trobava que el sufix li donava molt de joc. Si el mostrava a uns els feia creure que era mortífer, com el ratil, si el mostrava als altres volia fer-los creure que era analgèsic, com el Gelocatil.
Per no allargar la faula els direm que el poble, per no contagiar-se, es va empeltar una substància verda al cos. I el torrent es va enemistar amb els instituts. I tot era una brutor, com si fos poblat de rates de claveguera tiloses i tinyoses. I és que el Til era igual de repugnant. L'ambient era irrespirable. Algú, per riure la gràcia, batejà el torrent com els baixos de sa Moma. El sergent, empès per la mà ferma de la justícia, hagué d'agafar el sabre i decapitar l'experta en passar equinoccis, o era en cavalcar èquids? I no li tremolà la mà, talment com Calígula quan va fer ajusticiar l'auriga perquè el seu estimat animaló no va guanyar una correguda.
Havia de netejar la imatge i la pudorada que emanava del torrent i infectava les institucions educatives que el circumdaven. I les famílies. I els infants. Per això se li empescà una idea de bomber: convertir el torrent en una mena de riu d'aigües tranquil·les. La gent es faria selfies sobre els ponts, encadenarien panys de perpetu amor al pont del Puig de sant Pere i se n'oblidarien aviat que mai, aquell cau, havia estat un lloc de putrefaccions accelerades. En va trobar una vena clara, de somriure angelical, que provenia directament d'Interior i trobà que faria vasa, com si dugués l'aigua directament del llac de Núria. I semblà, en un principi, que un nou aire corria pel torrent i la gent, ansiosa de retornar el nom de cada cosa, la va anomenar la Riera, com havia estat de tota la vida.
Però ara la Riera put. Torna a pudir com carn de xinxa. En el seu afany per controlar-ho tot, el garriguer d'Escorca va suggerir que si hi abocaven aigua del mar la gent no notaria res, faria la funció de miratge i sabrien quina aigua amara les institucions educatives, que confronten amb el torrent. El sergent va capejar una mica i com sempre trobà genial l'ocurrència del seu subordinat. “Ho tenim tan bé, davant el Consolat tenim el port”. I dit i fet. Només un petit error de càlcul: l'aigua provenia directament de la claveguera d'aigües brutes de Palau. I un escàtil: algú, doctor universitari, va dir que no era aigua perfumada sinó pudent. La Riera put, no s'hi poden acostar d'una hora enfora... Justament per aigua que ve d'un indret on presumien de voler-les netes.
Rafel Crespí i Ramis.
La Riera fa pudor