L’edició del New York Times del 21 de gener d’enguany es feia ressò de la polèmica al voltant de Júniper Serra: «Per alguns californians, el fundador de les missions està lluny de ser un sant», diu més o menys el titular. El Times, el diari de més tirada als EUA, també ha parlat de l’assumpte. A diferència de Mallorca, on el pare Serra ja ha estat quasi santificat pel govern Bauzá i l’església mallorquina, directament, als Estats Units, la figura del futur sant sembla que està més que discutida.
El cert és que, a ca nostra, es fa difícil trobar informació de Júniper Serra que no sigui benevolent amb ell i les seves missions: és un heroi mallorquí, un pioner. A Amèrica, en canvi, no només els natius americans més o menys organitzats, sinó també intel·lectuals indis (que també n’hi ha, és clar) com Steven Newcomb, o acadèmics com James Sandos o David Hurst, per citar-ne només alguns -molts articles dels quals són accessibles a través de la xarxa-, qüestionen obertament la suposada santedat del frare mallorquí i el dibuixen dins el context adequat: un catòlic exaltat que actuava a les ordres de la corona espanyola, necessitada de colonitzar Califòrnia per frenar l’amenaça britànica i russa (els russos havien ocupat Alaska i es desplaçaven cap el sud) sobre Mèxic. Dins aquesta lluita imperialista, i davant la complexitat d’establir-se amb nous colons en un terreny tan àrid i desconegut com el de Califòrnia, el més senzill per Espanya era enviar missioners -convenientment acompanyats de soldats- per convertir els natius al cristianisme, alienar-los i convertir-los per tant en mà d’obra barata, obedient i submisa, per fortificar la zona.
El que descriuen tant els historiadors com la tradició oral (sí: les històries d’alguns supervivents s’han transmès familiarment fins avui) sobre les missions són uns «camps de treball» on els converts eren separats dels que encara no ho eren, forçats a treballar, sense llibertat de moviment, d’on no se’n podia escapar, i on el càstig corporal i la violència estaven a l’ordre del dia; si qualque treballador fugia i era capturat -i això passava sovint-, se’l fuetejava. Júniper Serra sabia i tolerava tot això; és més: per a ell, el càstig corporal era necessari, en tant que, segons la seva opinió, els natius, cristianitzats o no, eren poc més que «infants» als quals se’ls havia d’educar, si convenia, amb violència, ja que era «pel seu bé». Pels natius, la restricció de llibertat, la noció del treball agrícola, i fins i tot la violència, eren conceptes estranys, aliens -rarament utilitzaven la força física per castigar-, així que la cristianització del pare Serra significà, per a ells, una alienació completa. Però no només això: segons un estudi S. F. Cook (1976), entre 1779 i 1833 les missions fundades per Serra registraren 29.100 naixements i 62.000 defuncions; és a dir, un extermini quasi complet a causa de la violència, les condicions de treball i les malalties contra les quals els autòctons no estaven immunitzats.
A mesura que s’acosti el dia de la santificació del pare Ginebró, segur que sortiran més veus a Amèrica denunciant el que en realitat va ser l’obra del glorificat: un genocidi cultural i l’usurpació amb violència i mort d’unes terres a una gent que feia milers d’anys que hi vivia. I ens agradi o no, Mallorca hi té un paper, en aquesta història. Els mallorquins, que també vivim sota la bota de la mateixa corona espanyola per la qual treballava el pare Serra, faríem bé de conèixer i solidaritzar-nos amb el dolor i la memòria dels pobles natius americans. I ser més crítics amb figures que la nostra illa encara honora amb places, monuments i carrers, com Júniper Serra, com Valerià Weyler o Antoni Maura, demanar-nos si realment es mereixen tals honors, i saber quanta mort i destrucció varen acumular aquests personatges per assolir la glòria que se’ls ha concedit.